«Perspectives etnogràfiques i interaccionals sobre el contacte de llengües», amb Avel·lí Flors-Mas

Divendres 6 de juliol va tenir lloc l’última sessió del curs 2017/2018 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació d’Avel·lí Flors-Mas, investigador del CUSC-UB. Amb el seminari es cloïa també el cicle de lectures temàtiques al voltant de diferents aproximacions teòriques als fenòmens de contacte de llengües: en aquesta ocasió tractàvem les perspectives etnogràfiques i interaccionals a partir del comentari de tres lectures de Monica Heller (1988), Kathryn A. Woolard (1987) i Xosé Luis Regueira (2016), respectivament. El seminari va consistir en una discussió dels articles articulada entorn del concepte d’indicialitat (indexicality).

20180706_Flors-Mas 2

En primer lloc, el ponent va tractar la introducció del llibre Codeswitching: Anthropological and Sociolinguistic Perspectives (Mouton de Gruyter, 1988), editat per Monica Heller, i que es pot entendre com un escrit de transició entre la sociolingüística interaccional de John J. Gumperz i Dell Hymes pròpiament i l’economia política de les llengües i la sociolingüística crítica, una mutació que ja és completa en un altre volum editat per Heller gairebé vint anys després: Bilingualism: A Social Approach (Palgrave Macmillan, 2007). El text de 1988 constata un canvi d’orientació en els estudis sobre l’alternança de codi (code-switching) des d’un èmfasi en la descripció i l’anàlisi dels constrenyiments lingüístics (i, de manera complementària, en la cerca de patrons universals) que actuen sobre l’alternança, cap a un focus en les motivacions i les funcions socials de l’alternança en la interacció (bàsicament, en un sentit d’anivellament o de manteniment dels límits etnolingüístics). En altres paraules, la introducció de Heller apunta a un desplaçament des de l’anàlisi de formes lingüístiques i discursives específiques de determinades comunitats i moments històrics cap a l’anàlisi del significat social de les tries lingüístiques i l’alternança de codi en la interacció. Heller apunta encara a un segon canvi d’orientació. De postular «deterministic models relating form and function to each other and to the context», els autors aplegats en el volum comencen a considerar l’alternança com «a resource for indexing situationally-salient aspects of context in speakers’ attempts to acomplish interactional goals» (p. 3). És a dir, passen a considerar les alternances de codi com una forma d’estratègia comunicativa, com un instrument d’acció i construcció de la realitat social, més enllà del seu paper com un indici que permet inferir les intencions dels interlocutors a partir de les associacions convencionals entre formes lingüístiques i significats socials en una determinada comunitat de parla.

Un altre aspecte destacable de l’aproximació de Heller, d’acord amb Flors-Mas, és la voluntat d’establir lligams entre els fenòmens lingüístics micro, observables en la interacció de nivell local, i els processos d’estructuració macrosocial, a partir d’una contextualització etnogràfica de les dades que té en compte el que Heller anomena l’economia de la parla, és a dir, el fet que la formació dels repertoris comunicatius individuals està mediatitzada per unes condicions desiguals d’accés a les diferents varietats lingüístiques i rols socials en joc en una determinada comunitat de parla. En aquesta línia, la preocupació central d’aquests autors comença a ser el resultat social de determinades tries lingüístiques i alternances de codi més que no les tries per se: es tracta d’entendre «what do people gain or lose by using language in certain ways in certain interactions?» (p.13). Aquesta preocupació és encara més evident en els estudis que ja s’inscriuen de ple en l’anomenada economia política de les llengües (Gal 1989, Irvine 1989, Heller 2007), que centren l’anàlisi en els processos de reproducció o resistència a les desigualtats socials i a les relacions de poder a partir d’uns usos lingüístics condicionats per l’accés asimètric dels parlants als recursos lingüístics. Una orientació en què els fenòmens (socio)lingüístics deixen de ser el centre d’interès per a convertir-se en un element analític que permet entendre, explicar i combatre una part de les desigualtats socials en les societats contemporànies.

Un concepte central en aquestes perspectives i, més en general, en la sociolingüística de base antropològica, és el d’indicialitat (indexicality). Aquest terme està inspirat en els escrits del filòsof Charles Peirce (1839-1914) sobre els diferents tipus de relació entre signe i referent, i doncs en la distinció que estableix entre:

  • Icones: la relació entre signe i referent s’estableix sobre la base de la semblança física (per exemple, en un fotografia o en les onomatopeies).
  • Indicis: la relació entre signe i referent es basa en una idea de correlació, en la seua coocurrència en l’espai i el temps, arran de la qual el signe «apunta» cap al referent (per exemple, en el cas del fum com a indici que «apunta» cap a l’existència d’un foc).
  • Símbols: la relació entre signe i referent és purament arbitrària (per exemple, en el cas dels llenguatges naturals).

En el marc de la sociolingüística antropològica, la indicialitat ha estat definida per Irvine i Gal com el procés pel qual «the use of a linguistic form can become a pointer to (index of) the social identities and the typical activities of speakers» i, doncs, pel qual «linguistic features are seen as reflecting and expressing broader cultural images of people and activities» (2000: 37). Un tret clau, per tant, del que les mateixes autores anomenen processos de diferenciació sociolingüística (és a dir, de creació de diferències socials sobre la base de diferències lingüístiques) i que apunta al fet bàsic que qualsevol tria lingüística porta associat un conjunt de significats socials i genera inferències o interpretacions entre els interlocutors, amb una certa independència del fet que es tracte de tries agentives, conscients o estratègiques dels parlants, o que siguen per contra el reflex d’un habitus comunicatiu incorporat i es tracte, per tant, de tries preconscients, quasi automatitzades. Això té, és clar, implicacions per a la recerca i l’anàlisi, en què l’atribució de significat i intencionalitat a les formes lingüístiques per part de l’investigador ha de recolzar sobre un coneixement etnogràfic extensiu dels significats d’aquestes formes en la comunitat de parla objecte d’estudi i també, és clar, de la posició social dels individus que les produeixen.

20180706_Flors-Mas 1

Una vegada situats en aquest marc teòric general, la resta del seminari es va basar en el comentari dels articles de Woolard i Regueira. En el primer cas, l’antropòloga Kathryn A. Woolard analitza de manera detallada els fenòmens de contacte de llengües presents en el primer enregistrament en casset dels acudits d’Eugenio. L’autora constata com, una vegada observades la interferència del català en la fonologia i els patrons entonatius en el castellà de l’humorista, les alternances al català representen un percentatge molt reduït del corpus de dades. Amb tot, sempre d’acord amb Woolard els oients perceben que l’alternança entre llengües és molt generalitzada. Una discrepància que l’autora atribueix al fet que a pesar que les alternances al català tenen poca càrrega de significat es produeixen, en canvi, de manera estructurada i previsible en moments clau com l’inici dels acudits (l’emblemàtic «El saben aquel que») i també en el verb «diu», que empra de manera profusa per a introduir els diàlegs en estil directe. L’autora conclou que, en un moment (1980) en què l’alternança entre català i castellà en un mateix enunciat és molt poc freqüent, aquesta «parla bilingüe» no només té un efecte humorístic sinó que contribueix a anivellar els límits etnolingüístics entre catalanoparlants i castellanoparlants (especialment en el cas d’aquests últims, que d’aquesta manera poden participar en un context d’ús limitat del català en què tota la informació clau els és accessible perquè es vehicula en castellà).

Flors-Mas va tractar, per últim, un article en què Xosé Luis Regueira analitza el significat de les marques transcòdiques del castellà i el portuguès en el debat polític en gallec. Dues llengües que actuen com a fonts d’autoritat lingüística fonamentals per a la llengua pròpia de Galícia: el castellà, d’una banda, com a llengua pròpia de la tradició política i jurídica gallega fins als anys 80 del segle XX, i de la qual prové una bona part de la interferència lingüística en el gallec contemporani; i el portuguès, de l’altra, que influeix sobretot els usos lingüístics de determinats sectors del nacionalisme gallec, una influència que no es produeix a partir de la interacció freqüent entre gallecs i portuguesos o en el nivell de la cultura popular sinó, més aviat, a partir de l’accés a l’«alta» cultura portuguesa. Tot plegat ha tingut un impacte significatiu sobre els models d’estandardització, en què encara conviuen d’una banda les propostes lusistes o reintegracionistes, que fan servir un estàndard acostat al del portuguès, i de l’altra un estàndard autònom en què, amb tot, hi fan una certa aparició algunes formes més acostades al portuguès; l’ús d’un o altre estàndard indicia l’alineament amb diferents espais polítics i ideològics. Hi ha un segon aspecte clau a l’hora de considerar la relació entre formes lingüístiques i indiciació d’identitats socials a Galícia, i és que el significat dels usos lingüístics no hi deriva únicament de la tria lingüística (castellà vs gallec), sinó de la intersecció entre aquest element i l’accent (urbà vs rural, nivell formatiu elevat vs nivell formatiu baix). En aquest marc, és la prosòdia i no la tria de llengua el que actua com a indici fonamental de l’origen social dels parlants. És per això que autors com Álvarez-Cáccamo poden afirmar que els neo-falantes, gallegòfons urbans d’origen castellanoparlant, «while appearing to speak standard Galician, actually speak Spanish in Galician, typically on televisions and radio. Conversely, native bilinguals often speak Galician in Spanish when they produce discourses which are grammatically Spanish but prosodically (and thus, indexically) Galician» (1993: 24).

Sobre aquesta base, Regueira es basa en una anàlisi detallada d’un debat preelectoral de les eleccions gallegues de 2012 entre Alberto Núñez Feijoo (PP), Manuel Vázquez (PsdeG) i Manuel Jorquera (BNG), i en segon lloc d’un debat al parlament sorgit d’aquelles eleccions en què ja hi intervé Xosé Manuel Beiras, que no havia estat present en els debats preelectorals perquè la seua formació (ANOVA) no disposava de representació parlamentària en la legislatura anterior. L’anàlisi de Regueira és força exhaustiva i té en compte aspectes de la fonologia (com ara el vocalisme o el rotacisme típic de certes formes vernaculars del gallec), de la sintaxi (com ara l’anteposició de clítics pronominals que alguns parlants no produeixen per interferència del castellà), del lèxic, etc. Aquesta anàlisi li permet constatar que tots els candidats presenten formes de contacte amb el castellà mentre que, com era previsible, les formes de contacte amb el portuguès es restringeixen als representants del BNG i ANOVA. L’autor assenyala que aquestes marques transcòdiques són indicis de diferències en l’origen, la classe social i la ideologia dels candidats. D’una banda, les formes de contacte amb el castellà indicien l’origen urbà de la majoria dels candidats i s’associen, en les representacions dels parlants, a una idea de «competència» i «modernitat». De l’altra, les formes de contacte amb el portuguès, incorporades a través de la participació en cercles socials i en pràctiques discursives pròpies del nacionalisme gallec, indicien fonamentalment l’alineament amb aquest grup social. Per últim, Regueira assenyala que Beiras empra trets del gallec «pre-estandardització» i sosté que això el pot connectar, en l’imaginari dels votants, amb la tradició galleguista i amb personatges amb un alt reconeixement social i que podria servir, en aquest sentit, com un mecanisme de distinció i de legitimació simbòlica de Beiras com continuador de la tradició política del nacionalisme gallec (a pesar que se situa fora del partit que l’ha representat històricament, el BNG).

Referències

Álvarez-Cáccamo, Celso (1993): The pigeon house, the octopus, and the people: The ideologization of linguistic practices in Galiza. Plurilinguismes 6 (1-26) (enllaç)

Gal, Susan (1989): Language and Political Economy. Annual Review of Anthropology 18 (345-367)

Heller, Monica (1988): Introduction. Dins Monica Heller (ed.): Codeswitching. Anthropological and Sociolinguistic Perspectives (1-24). Berlín: Mouton de Gruyter

Heller, Monica (ed.) (2007): Bilingualism: A Social Approach. London: Palgrave Macmillan

Irvine, Judith T. (1989): When talk isn’t cheap: language and political economy. American Ethnologist 16(2) (248-267) (enllaç)

Irvine, Judith T. i Susan Gal (2000): Language Ideology and Linguistic Differentiation. Dins Paul V. Kroskrity (ed.): Regimes of Language. Ideologies, Polities and Identities (35-84). Santa Fe: School of American Research Press (enllaç)

Regueira, Xosé Luis (2016): La lengua de la esfera pública en situación de minorización: español y portugués como lenguas de contacto en el lenguaje político gallego. Dins Dolors Poch Olivé (ed.): El español en contacto con las otras lenguas peninsulares (39-59). Madrid: Iberoamericana-Vervuert (enllaç)

Woolard, Kathryn A. (1987): Codeswitching and Comedy in Catalonia. IPRA Papers in Pragmatics 1(1) (106-122) (enllaç)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s