«Una aproximació republicana a la justícia lingüística», amb Sergi Morales-Gálvez

Divendres 26 de febrer va tenir lloc una nova sessió del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB, en què Sergi Morales-Gálvez va exposar la seva aproximació republicana a la justícia lingüística. Aquesta sessió en línia, la sisena del curs 2020/21, van seguir-la una trentena de participants. En podeu recuperar l’enregistrament complet al canal de YouTube del CUSC-UB.

Sergi Morales-Gálvez és investigador postdoctoral en teoria política a la Universitat Pompeu Fabra dins del Grup de Recerca en Teoria Política. És doctor en filosofia política (KU Leuven, 2018), i la seva recerca s’ha centrat en els estudis d’aquelles qüestions relacionades amb la justícia en societats diverses. Recentment, la seva recerca s’ha orientat cap a l’exploració del concepte de dominació lingüística i si aquesta és moralment reprovable.

Per començar, el ponent va explicar una anècdota que ens aniria acompanyant durant tota l’exposició. L’anècdota la recull Ferran Torrent en una novel·la en què dona vida al context lingüístic de la València dels anys 70. Quan el protagonista de la novel·la era petit, durant el franquisme, acompanyat per la seva mare agafava el tren per fer coses a la ciutat. La mare, que a casa parlava valencià, tan bon punt entrava al tren passava a parlar castellà amb tothom, fins i tot amb el seu fill. Fets com aquest no només passen en règims dictatorials, sinó també en societats democràtiques lingüísticament diverses i en què els parlants de diferents llengües interactuen entre ells. Aquest patró, de fet, existeix entre llengües o entre variants dialectals.

Morales ho recull en la seva recerca mitjançant el terme de dominació lingüística, que en la seva visió reflecteix una injustícia i contamina les relacions lingüístiques entre persones. Aquest terme serà recurrent durant tota la seva intervenció, ja que se centrarà en respondre tres preguntes: com funciona la dominació lingüística, quan es dona aquesta dominació i per què és moralment reprovable.

La primera pregunta es resol fixant els paràmetres pels quals es pot dir que existeix una dominació lingüística. Quan algú té la capacitat de dominar a un tercer té la capacitat d’interferir de manera arbitrària sobre les eleccions d’aquesta altra persona. En altres paraules, pot actuar sobre aquesta tercera persona amb impunitat i sense un cost, per això es diu que aquesta interferència és arbitrària.

Per explicar quan es pot donar aquesta denominació, el ponent va esmentar dos tipus de dominacions existents: horitzontal i vertical. La vertical correspon a interferències arbitràries sobre l’estatus, condicions i usos de les llengües per part de les institucions de la comunitat política. Recorrent a les propostes de Philip Pettit (1997), Morales va explicar que per evitar el caràcter arbitrari d’aquestes interferències de les institucions cal que aquell que les rep pugui exercir un cert control sobre aquestes accions, és a dir, que:

  • Tingui algun tipus d’influència sobre el procés que porta a un determinat resultat (cosa que, en general, es dona en règims democràtics).
  • Aquesta capacitat d’influir pugui imposar-se de manera rellevant durant el procés. Cosa que resulta més complicada, perquè requereix que la veu de l’individu sigui rellevant en el procés. En el cas de les llengües, això requereix que aquest subjecte tingui l’última paraula sobre l’estatus de la seva llengua i sobre les condicions socials en què és legítim emprar-la.

D’altra banda, es diu que hi ha dominació lingüística horitzontal quan algú està subjecte a interferències arbitràries sobre les condicions i usos de la seva llengua per part d’altres individus o grups. Per entendre-ho millor, proposa un exemple: una persona que parla una llengua minoritària va al metge i s’hi adreça en aquesta llengua. El metge li demana que passi a la llengua dominant d’una manera molt pulcra, perquè és el que s’espera d’aquesta interacció. Amb tot, la polidesa amb què es formula aquesta petició no modifica el caràcter de dominació de la posició del metge, parlant de la llengua dominant, que pot interferir de manera arbitrària sobre les preferències i els comportaments del pacient.

Aquests processos de dominació lingüística són injustos en la mesura que imposen restriccions arbitràries a les nostres accions (lingüístiques, en aquest cas). Les interferències no han de ser necessàriament injustes, perquè els subjectes poden consentir-hi. Amb tot, la dominació genera incertesa i no permet planificar amb seguretat aspectes rellevants de la vida. Segon, aquesta incertesa pot generar mals incentius (rols servils, de subordinació). I en tercer lloc i més important, la dominació genera una asimetria en la posició social i impedeix tenir veu en peu d’igualtat.

Referències

Pettit, Philip (1997). Republicanism: A Theory of Freedom and Government. Oxford: Oxford University Press. [Traducció al català (2010): Llibertat i govern: republicanisme. Barcelona: Angle Editorial].

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s