«Ideologies lingüístiques en gramàtiques i diccionaris catalans del segle XIX», amb Eloi Bellés

Divendres 13 de desembre va tenir lloc la quarta sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. En aquesta ocasió, vam comptar amb la presència d’Eloi Bellés, becari predoctoral del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i membre del Grup d’Estudi de la Variació (GEV), que va presentar-nos la seva recerca doctoral sobre les ideologies lingüístiques en gramàtiques i diccionaris catalans del segle xix.

Bellés va començar la sessió reflexionant a l’entorn de la versatilitat del concepte ideologies lingüístiques. El terme ideologia, que va néixer a la França il·lustrada impregnat de connotacions polítiques i sovint pejoratives, ha generat, al llarg dels anys, un alt grau d’ambigüitat. A partir dels anys 70 del segle xx, tanmateix, aquesta concepció comença a canviar des del moment en què el terme ideologia rep atenció de dues disciplines, l’antropologia lingüística i la sociolingüística, però no s’arriba encara a una definició única i unànimement acceptada. El ponent va explicar que la bibliografia dels darrers 25 anys ha arribat a un marc conceptual compartit i, a l’hora de definir el terme, coincideix a posar en relleu un seguit de trets:

  1. Quan es parla d’ideologies lingüístiques, ens movem en el terreny de les representacions mentals.
  2. Les ideologies lingüístiques fan referència a les concepcions sobre la llengua i tot el que implica la llengua, des dels dialectes i la llengua estàndard fins al prestigi de les llengües, el paper que han de tenir dins d’una societat o les jerarquies que les regeixen.
  3. Les ideologies lingüístiques són fonts d’autoritat que poden legitimar una posició política, social, etc., però que alhora són legitimades per una autoritat.

Bellés va citar dues de les definicions més rellevants del concepte. La primera és de Michael Silverstein, que defineix les ideologies lingüístiques com a «conjunts de creences sobre el llenguatge que tenen els usuaris com a racionalització o com a justificació de la seva percepció de l’estructura i de l’ús lingüístics». La segona definició citada pel ponent va ser la de Susan Gal i Kathryn A. Woolard, que van afegir la qüestió de la representació d’un ordre col·lectiu i, de retruc, la idea de l’autoritat:  «In the simplest formulation, language ideologies are cultural conceptions of the nature, form, and purpose of language, and of communicative behaviour as an enactment of a collective order».

La intenció de Bellés en la seva recerca és analitzar les ideologies lingüístiques al s. xix, un segle, segons el ponent, que és clau per entendre la història social de la llengua catalana. D’entrada, és l’època en què es construeixen els estats burgesos liberals espanyol i francès, fet que implica la difusió generalitzada de l’ensenyament del castellà, i el francès en el cas de la Catalunya Nord, i la consegüent proliferació de materials didàctics, manuals i diccionaris en aquestes llengües.

També és durant el s. xix que emergeixen moviments de vital importància com la Renaixença, que, encapçalada per la burgesia industrial catalana, participa de la construcció de l’estat-nació espanyol i prepara, a través dels Jocs Florals, una tomba daurada i àulica per al català. Bellés va destacar la importància de moviments posteriors com el Modernisme i el Noucentisme, que recuperen els usos del català i vinculen els moviments culturals a un projecte polític. Un altre fet rellevant és que, durant el s. xix, la lingüística neix com a disciplina científica i la gent deixa d’interessar-se pel català únicament com a vehicle comunicatiu, sinó també com a objecte d’estudi per ell mateix. En aquest sentit, cal destacar alguns noms bàsics, com Pompeu Fabra o Antoni M. Alcover, i una fita importantíssima per a la llengua catalana, que és el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, a partir del qual el català passa a ser un objecte d’estudi consolidat.

Des d’una perspectiva sociolingüística, Bellés va proposar d’aplicar diacrònicament dos conceptes de la sociolingüística sincrònica però que són útils per entendre les dinàmiques sociolingüístiques del s. xix, i que ha desenvolupat especialment Kathryn A. Woolard: l’autenticitat i l’anonimat (vegeu també el resum del seminari amb l’antropòloga de l’any 2016). L’autenticitat fa referència a la concepció de les llengües com a marcades i per tant associades a un territori o grup social; l’anonimat al·ludeix al caràcter no-marcat, objectiu i socialment neutre de les llengües. La lingüística vuitcentista entenia que les llengües eren anteriors a tota acció política humana, de manera que podien utilitzar-se per justificar accions polítiques humanes, com la creació de les nacions i dels estats. Bellés, en aquesta direcció, intenta aplicar aquesta mirada a partir dels conceptes d’autenticitat i anonimat per entendre l’evolució ideològica del català al s. xix.

El ponent va il·lustrar aquesta evolució a la manera d’un quiasme. Els ideòlegs del segle pretenien que el castellà, que d’entrada era la llengua marcada de les elits (autenticitat), esdevingués llengua per defecte, no marcada (anonimat), mentre que del català n’esperaven un moviment contrari, que gradualment passés de ser la llengua anònima a ser una llengua marcada, associada a l’autenticitat, i per tant no apta per a tots els usos i àmbits enllà del grup social que el reconeix com a propi:

L’anàlisi dels elements ideològics presents en materials de tipus lingüístic, que en el món hispànic s’ha conegut com a etnogramàtica, no compta amb una tradició en el cas del català. Quan el ponent va voler resseguir les ideologies lingüístiques en gramàtiques i diccionaris catalans, va plantejar-se, en primer lloc, l’abast del glotònim. D’entrada no volia fer cap exclusió de tipus territorial, però a la pràctica, la majoria de materials es concentraven al Principat i al País Valencià, sobretot a les àrees d’influència de Barcelona i València. Pel que fa als materials analitzats, el corpus consta, a més de diccionaris i gramàtiques, d’altres materials susceptibles de contenir elements ideològics, com ara ortografies, històries de la llengua, apologies, textos d’ensenyament, textos metalingüístics —els quals tenen com a objecte de reflexió la mateixa llengua—, etc.   

A l’hora de seleccionar les obres, el ponent va tenir en compte un seguit de criteris. En primer lloc, va prioritzar les obres que tenien valor ideològic per damunt d’obres que hipotèticament podrien tenir més valor lingüístic però que no aportaven contingut rellevant pel que fa les ideologies lingüístiques. Bellés va elaborar una base de dades de més de 200 títols, d’entre les quals només unes 100-150 eren aprofitables. Pel que fa a les fonts dels materials, durant la ponència va destacar obres com Història de la lingüística catalana, de Marcet i Solà (1998), Panorama de la lexicografia catalana, de Colón i Soberanas (1986), Gramàtica i lexicografia catalanes, de Rico i Solà (1995) i altres obres menors.  

En aquesta base de dades hi consta, per a cadascuna de les obres, quina és la metallengua general i la metallengua dels exemples, si té pròleg, si defensa la unitat de la llengua i l’àmbit territorial, entre d’altres, i també hi ha inclòs un apartat d’observacions on hi fa constar altres obres que s’hi relacionin per acabar traçant un mapa que permeti veure com les obres interactuen entre elles.

Bellés va explicar que el valor ideològic generalment es troba en els paratextos, sovint de manera molt explícita, però de vegades també en els exemples i les definicions dels diccionaris, en els exercicis dels manuals, en el discurs lingüístic per se… El ponent també ha donat molta importància a l’absència explícita de materials ideològics, i una de les preguntes bàsiques que s’ha fet al llarg de la recerca és fins a quin punt aquesta absència és indicativa d’alguna cosa. De les més de 200 obres que té a la base de dades, unes 180 no contenen paratextos; a més, hi ha molts diccionaris bilingües que no tenen definicions i que són mers vocabularis en català i castellà. També hi ha obres “copiades”, en la mesura que les obres lexicogràfiques formen part d’una tradició i es retroalimenten les unes a les altres fins al punt que hi ha diccionaris amb algunes definicions idèntiques.

La tesi de Bellés és de tipus qualitatiu i es fonamenta en una lectura atenta dels materials estudiats (close reading). El ponent de seguida va adonar-se de l’escassedat d’antecedents que anessin en la línia de la seva recerca. Un d’ells seria La identidad nacional catalana, d’Esther Gimeno Ugalde, que estudia les ideologies lingüístiques entre 1833 i 1932, especialment en discursos polítics, discursos dels Jocs Florals, etc. Gimeno Ugalde té en compte els materials lingüístics només de manera tangencial. Un altre possible antecedent és la tesi Les ideologies lingüístiques valencianes de la segona meitat del vuit-cents i principis del nou-cents (1854-1906), d’Adrià Martí-Badia, que per cronologia i temàtica també és afí a la proposta del ponent, però d’un àmbit més reduït perquè només se centra en el valencià. També hi ha una quantitat ingent de monografies i articles que estudien el pensament lingüístic d’autors concrets, com ara Fabra o Alcover.

Imatge

Bellés va explicar que, tanmateix, s’havia trobat alguns problemes. D’entrada, va haver de plantejar-se amb quin criteri tractava les obres i com calia classificar-les. Finalment, per establir una classificació significativa, va decidir combinar la visió territorial, cronològica i ideològica. També va haver de plantejar-se quins són els límits cronològics, temàtics i d’interès o qualitat. Pel que fa als cronològics, els ha establert a partir d’elements sòlids i argumentats que no són els mateixos en cadascun dels àmbits territorials, sinó que es basen en esdeveniments o estudiosos que marquen un inici d’etapa. Pel que fa als temàtics, també calia posar-hi certs límits racional i clars, perquè discernir els materials metalingüístics dels que no ho són sovint és problemàtic. Pel que fa a la qualitat o l’interès, Bellés va plantejar-se si totes les obres havien d’entrar al corpus o només les que tenien valor ideològic/lingüístic. Finalment, va optar per prioritzar aquestes darreres, especialment per aquelles que permetessin desenvolupar el discurs sobre els aspectes ideològics al llarg del s. xix. Bellés va acabar recordant que és molt difícil fer un retrat exhaustiu i complet de les ideologies lingüístiques del s. xix, i més tenint en compte que la seva recerca es materialitzarà en forma de tesi doctoral. Per tenir-ne una visió holística, caldria estudiar els discursos dels Jocs Florals, fer un buidatge de tota la premsa, tenir en compte els discursos imperants a Espanya i Europa… La quantitat de feina seria ingent i aquestes són, doncs, línies que queden obertes per a futura recerca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s