«Cròniques negres del català a l'escola», amb Pere Mayans

Divendres 29 de novembre va tenir lloc la tercera sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. En aquesta ocasió, vam comptar amb la presència de Pere Mayans, que va presentar-nos el seu llibre Cròniques negres del català a l’escola (Edicions del 1979, 2019), que recull disposicions legals, escrits periodístics, assajos sociolingüístics pretesament científics o declaracions de polítics que evidencien una voluntat explícita d’anar contra el català a l’escola.

Amb aquest llibre, l’autor té com a objectiu proporcionar un ventall d’informacions i arguments relatius a la situació del català en l’àmbit educatiu, parant especial atenció a tots els gregues que ha patit la llengua i als intents de bandejar-lo d’un dels àmbits més importants de la societat: l’escola. En efecte, l’escola és un element socialitzador de la població i alhora un reflex del conjunt de tota una societat, tot i que, tal com va afirmar Mayans, l’escola actual té molt poc a veure amb l’escola del segle XX o, si anem encara més enrere, amb les escoles que naixien arran de la configuració dels estats moderns. A finals del XX, per exemple, l’escola era una oportunitat de progressar socialment i un mitjà d’alfabetització importantíssim.

Mayans va explicar que els atacs envers la llengua catalana sempre han anat dirigits especialment cap als àmbits en els quals el català ha aconseguit certa estabilitat o que igualen i equiparen Catalunya a la resta d’Estats: mitjans de comunicació propis, policia autonòmica, administració moderna i, també, evidentment, l’escola. Els atacs que rep el català tenen a més una rèplica immediata a la resta de territoris de parla catalana, i els greuges a la llengua acaben tenint tot de correspondències a les Illes Balears o al País Valencià, per exemple amb l’aplicació de la llei Wert —dissenyada per a Catalunya— al País Valencià. Però aquest fenomen també es dona amb les accions que afavoreixen la llengua, com per exemple quan durant la Segona República es va establir una càtedra per al coneixement i metodologia didàctica de la llengua catalana, al País Valencià immediatament també ho van intentar; o quan, després de la transició, a Catalunya van començar a aplicar-se els programes d’immersió lingüística, a la Catalunya Nord i a escoles del País Valencià i Balears.

Al llarg del llibre, l’autor parla de tots els àmbits territorials de parla catalana i de totes les èpoques històriques. La informació que proporciona sobre les èpoques més recents es basen en fonts primàries consultables, fruit de la mateixa feina de Mayans. La resta d’informació s’assenta sobre fonts secundàries. L’autor ha perfilat, doncs, un recorregut històric que palesa la incomprensió total dels estats vers les nacions que tenen com a pròpia una altra llengua que no sigui la de l’Estat-nació i la consegüent persecució i imposició de la llengua dominant, però també ha evidenciat certes renúncies, amb totes les contradiccions pròpies de comunitats que no han desenvolupat un estat propi.

Una de les qüestions que sura al llarg del llibre és que les elits, en l’època que sigui, sempre opten per la llengua dominant, en graus diversos. Per exemple, al segle XVI, els jesuïtes van obrir un seguit d’escoles a València, Perpinyà, Barcelona, Palma i a l’església de Sant Miquel de l’Alguer, on impartien les classes per als nobles en castellà, perquè es donava per fet que les elits havien d’aprendre la llengua del rei. En aquesta mateixa línia hi ha els escolapis, que eren agents clarament castellanitzadors fins al segle XIX.

Tot seguit, Mayans va fer un seguiment d’alguns fets representatius indicadors de la situació del català i els diversos atacs que ha rebut al llarg de la història. Al segle XVII, per exemple, Lluís XIV, rei de França, potencia l’ensenyament en francès a la Catalunya Nord i, amb l’objectiu d’impedir la comunicació en català, fomenta un gran desplaçament en aquella zona d’ordes religiosos provinents sobretot d’Occitània. Al segle XVIII, es promulguen els decrets de Nova Planta a la resta dels territoris catalans que són sota sobirania espanyola, tot i que no tenen un component clarament lingüístic en l’àmbit de l’educació. Serà la Real Cédula de Aranjuez, del 1768, la primera llei clara i explícita a l’entorn de la llengua d’ensenyament. La llengua catalana es prohibeix en diversos àmbits, però els parlants encara no coneixen prou el castellà com per desenvolupar-s’hi amb normalitat: s’ha documentat que, a doctrina, per exemple, durant aquella època utilitzaven el Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, que era en català, cosa que indica que la llengua catalana continuava utilitzant-se en aquest àmbit.

Al segle XIX, amb la configuració dels Estats-nació, l’Estat espanyol intenta, tot i que no reeixidament, emprendre un procés de facilitació del castellà tal com ja estaven fent altres estats com França o Anglaterra amb el francès o l’anglès. A França, l’homogeneïtzació i el consegüent abandonament massiu del català a la Catalunya Nord es consolida amb la Primera Guerra Mundial, on s’estén pel país un sentiment de germanor davant de la barbàrie i l’Estat s’aboca a crear servidors de França, ciutadans al servei del país.

El segle XX és, segons Mayans, el més contradictori per a la història sociolingüística de la llengua catalana. D’una banda, hi ha clares mostres de recuperació lingüística davant dels atacs sistemàtics a la llengua: es crea l’Institut d’Estudis Catalans, es codifica la llengua catalana de la mà de Pompeu Fabra, s’articula la Mancomunitat de Catalunya, s’instauren diverses infraestructures de país… La Segona República va ser el moment idoni per alfabetitzar el país, crear un cos propi de mestres… Però enmig de tot això, hi ha dues dictadures que són letalment assimiladores de tota cultura i tota llengua que no sigui la castellana: la de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1939-1975). Les reticències envers en català són, assegura Mayans, transversals a Espanya, independentment del color polític: Miguel de Unamuno, per exemple, va oposar-se frontalment a qualsevol indici d’introducció del català a l’ensenyament o al foment de l’ensenyament d’aquesta llengua a Catalunya.

Amb la Transició, a partir de 1978, el català s’incorpora gradualment a l’escola, primer com a assignatura, i anys després com a llengua vehicular. Als anys 80, es promulguen lleis que pretenen fer el català la primera llengua de l’escola, conjuntament amb altres lleis que la fan prevaldre en l’àmbit dels mitjans de comunicació, la toponímia… Actualment, el context és molt diferent al d’aleshores, especialment pel que fa a la demografia del país o, per exemple, el consum cultural dels joves.

Mayans va afirmar que, amb cada dia que passa, encara podria anar incorporant nous greuges al llibre, perquè els atacs al català no s’aturen arreu dels territoris de parla catalana.

Us recordem que podeu adquirir el llibre Cròniques negres del català a l’escola al web d’Edicions del 1979.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s