«Clàssics de la sociolingüística italiana i valenciana: un diàleg», amb Nicola Vaiarello i Avel·lí Flors-Mas

Divendres 14 de juny va tenir lloc la desena sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació d’Avel·lí Flors-Mas i Nicola Vaiarello, tots dos investigadors del centre. L’objectiu del seminari, prenent com a pretext la traducció a l’italià l’any 1980 de l’obra Estructura social i política lingüística, de Rafael L. Ninyoles, era establir un diàleg entre alguns clàssics de la sociolingüística italiana i valenciana i confrontar totes dues situacions sociolingüístiques, parant especial atenció al procés històric d’homogeneïtzació lingüística italiana i espanyola i la consegüent minorització de la resta de llengües i varietats.

2019-06-14_Vaiarello i Flors-Mas 1

En efecte, l’obra Estructura social i política lingüística de Rafael L. Ninyoles, publicada originalment en castellà el 1975, va ser traduïda a l’italià el 1980 per Salvatore C. Sgroi, professor de la Universitat de Catània, i publicada per l’editorial Armando. El llibre, que representa segurament l’obra sociolingüística amb una vocació més internacional de Ninyoles, va esdevenir així la primera i única obra traduïda a l’italià del sociolingüista valencià. L’objectiu primigeni del seminari era, en aquest sentit, avaluar la recepció de l’obra a Itàlia i la possible influència sobre el camp de la sociolingüística italiana.

Amb tot, la recerca sobre la recepció de l’obra indica que l’impacte va ser limitat. Hi ha un total de 30 exemplars del llibre de Ninyoles distribuïts a les diferents biblioteques municipals i universitàries d’Itàlia, amb un nombre limitat de préstecs registrats (si bé és cert que els préstecs es registren des de començament del segle XXI i de manera irregular a totes les biblioteques italianes). D’altra banda, Google Scholar només registra tres citacions de l’obra. Tanmateix, això no significa que la traducció a l’italià d’aquesta obra de Ninyoles fos gratuïta ni casual: cal entendre i analitzar el context que, als anys 70, va fer emergir un interès per aquest autor i, més concretament, per aquest llibre. Uns anys en què hi havia un intens debat pedagògic i didàctic sobre les llengües a l’escola italiana, que es produïa en paral·lel (i no pas per casualitat) al procés de modernització accelerada d’Itàlia, que comportava canvis rellevants en l’estructura social.

Per entendre aquest context, Nicola Vaiarello va començar un repàs històric de l’anomenada questione della lingua a Itàlia, un debat sobre el model lingüístic que caldria adoptar en una estructura nacional-estatal emergent. Aquest debat arranca al segle XIV amb De vulgari eloquentia de Dante, que defensa l’ús dels «vulgars» i destaca el florentí com la varietat que caldria privilegiar dins d’una hipotètica estructura nacional panitaliana. Amb tot, segons el ponent la història de l’italià és la història d’un dèficit d’hegemonia, fruit de la fragmentarietat territorial a nivell polític i lingüístic, en un espai en què el llatí de la Roma pontifícia encara hi tenia un gran pes. Molts gèneres textuals estaven, doncs, monopolitzats pel llatí, cosa que va frenar l’italià a l’hora d’obrir noves vies d’expressió. En aquesta mateixa línia, doncs, es parla d’una sobrecàrrega literària de l’italià i una palesa falta de funcionalitat, fins al punt que, amb la unitat nacional, el 1861, la llengua italiana encara estava congelada en una «forma artística artificial».

La desconnexió respecte la realitat lingüística del país era més que evident: en el moment de la unificació només un 2% de la població parlava la llengua italiana, si ens basem en les dades de Tullio de Mauro a la seva Storia linguistica dell’Italia unita (1963). En l’intens debat sobre com calia gestionar aquesta diversitat lingüística del territori a unificar hi destacaven dues visions molt diferents: d’una banda, la Soluzione Manzoniana (1868), que apostava per l’ús del «fiorentino vivo e vero» i per la lluita contra els dialetti, tot advocant per «l’unità della lingua e dei mezzi per diffonderla»; de l’altra, el Programma di Ascoli (1873), que optava per un bilingüisme italià-dialetto en l’àmbit de l’educació lingüística.

Vaiarello, tot seguit, va passar a analitzar la visió d’Antonio Gramsci sobre la qüestió a partir dels Quaderns de la presó i de les cartes a la seva germana i a la seva cunyada, Tatiana Schucht. La visió de Gramsci era eminentment política ja des dels orígens: per ell, calia entendre De vulgari eloquentia com un acte de política cultural-nacional. El debat sobre la llengua no podia ser un debat aïllat ni podia resoldre’s de manera ahistòrica o artificial, sinó que calia posar-lo en relació amb un programa més ampli de l’organització de la cultura i de l’educació lingüística en l’àmbit nacional.

La necessitat de fixar una llengua unitària i de sol·licitar l’adhesió a aquest projecte homogeneïtzador requeria crear unes pràctiques discursives i idear un consens que comença a prendre forma als anys 70. El 1977, Gaetano Berruto, figura clau per al debat que ens ocupa, expressava la necessitat que la sociolingüística s’obrís a la societat i hi tingués un rol actiu: calia conèixer i entendre, doncs, els processos de canvi de la societat, des de la modernització fins als fenòmens de migració interna (questione meridionale). Tullio De Mauro, per la seva banda, entre el 1968 i 1980 va publicar fins a 188 títols sobre el tema, on parlava d’una sociolingüística necessàriament compromesa, reivindicava la tradició pedagògica italiana (Ascoli, Lombardo-Radice) i es preocupava de la diversitat i pluralitat lingüístiques i culturals i de la necessitat de defensar el patrimoni lingüístic i els drets dels parlants. L’apogeu d’aquest discurs al llarg dels anys 70 a Itàlia explica, en bona mesura, per què Ninyoles va ser incorporat en aquest context.

Hi havia una consciència generalitzada que l’educació lingüística, als anys 70, tenia lloc en un context sociocultural diferent respecte del passat. En aquesta línia, es van produir nombroses reflexions a l’entorn del Partit Comunista Itàlia (PCI) i en particular en el marc de la revista cultural Rinascita, on s’hi debatia sobre les llengües d’Itàlia, amb col·laboradors com Pier Paolo Pasolini. Per altra banda, Il contemporaneo. Supplemento di cultura marxista (1966) dedicava el número de febrer a l’ensenyament de l’italià a Itàlia, i va tenir un pes molt important en la mesura que va evidenciar les línies que es desenvoluparien la següent dècada. Ja es posava en relleu la importància de tenir en compte l’experiència lingüística de l’estudiant i la realitat lingüística local, així com d’evitar la «correcció fiscalitzadora» de l’aprenent.

Tot això evidenciava, doncs, la necessitat i la voluntat de legitimar i d’eixamplar la base social d’un projecte nacional comú. Algunes de les mesures que es van prendre per aconseguir-ho van ser la reducció dels processos de selecció, l’augment de l’edat mínima obligatòria d’escolarització, l’acceptació de la realitat «dialectal» i la voluntat d’assolir l’anomenada soldadura en l’estructura social, és a dir, de generar un consens. D’aquí neix la importància de defensar la diversitat lingüística i les institucions de les diverses regions: si no, com podia legitimar-se l’Estat davant d’una base social si hom, tot i adherir-se al projecte nacional, també reclamava reconeixement per a les llengües pròpies? Calia parlar, en definitiva, sobre llengües. Vaiarello va concloure que la questione della lingua es va redefinint i les respostes que s’hi poden donar es van renovant contínuament.

2019-06-14_Vaiarello i Flors-Mas 2

Tot seguit, Avel·lí Flors-Mas va passar a parlar de Rafael L. Ninyoles i a valorar què podia aportar el sociolingüista valencià a l’esmentat debat sobre la situació lingüística d’Itàlia els anys 70 i 80. Hi ha diversos punts de contacte entre l’obra de Ninyoles, el context del País Valencià dels anys 60 i 70 en què escriu i la situació italiana del moment. Els anys 60 i 70 van representar, en efecte, un punt d’inflexió per a l’organització sociolingüística valenciana, com a resultat dels processos de desagrarització i industrialització; de fort creixement demogràfic, amb l’arribada d’un elevat contingent de mà d’obra d’origen migratori; de la tendència a les concentracions urbanes; de la crisi de les institucions polítiques franquistes; etc. Un context que possibilitava l’aparició de nous moviments de vindicació lingüística i nacional tant al País Valencià (amb aportacions intel·lectuals cabdals com les de Joan Fuster, Josep V. Marqués, Ninyoles mateix i, per descomptat, també Lluís V. Aracil) com, en general, arreu de l’Estat.

L’obra sociolingüística de Ninyoles  s’ha d’emmarcar en aquest context, i Flors-Mas en va destacar tres idees-força que li permetien establir connexions entre el context italià i valencià, i pensar en els trets comuns i els punts de divergència del diagnòstic i les solucions adoptades en cada cas:

  1. Estructura social i de classes i canvi lingüístic. Per a Ninyoles, no es poden entendre els canvis sociolingüístics sense tenir en compte els seus correlats econòmics; una qüestió que es feia especialment evident enmig de l’intens procés de modernització i canvi econòmic ocorregut durant la segona meitat del segle XX al País Valencià i en bona part dels territoris perifèrics d’Europa. Un lapse de temps en què mobilitat social i canvi lingüístic esdevenen fenòmens connexos, perquè la substitució lingüística (en el cas valencià, del català pel castellà) apareix com a resultat inevitable dels canvis que es produeixen en la posició social d’individus i grups socials. Poc abans que Ninyoles, Lluís V. Aracil ja havia fet notar que a partir de la segona meitat del segle XIX al País Valencià l’escissió lingüística coincidia amb una escissió de classes, fins al punt que la primera accentuava la percepció de la segona. En aquell temps, l’ús del castellà es limitava a la classe dominant, els forasters nouvinguts i els buròcrates, que també eren forasters i, per a la resta de la població l’ús d’aquesta llengua es limitava als usos formals i escrits. Es tractava, doncs, d’un cas evident de diglòssia, que és la segona idea clau de l’obra de Ninyoles que va destacar Flors-Mas.
  2. Diglòssia: Ninyoles és un dels principals autors que, des de la sociolingüística europea, van contradir la definició de la diglòssia en l’obra de Joshua A. Fishman. Per a Fishman (i per a Ferguson en primer lloc) la diglòssia feia referència a una situació d’ús de dues llengües amb una distribució funcional complementària, que en la seva visió podia tendir a ser estable i no conflictiva. Tanmateix, segons Ninyoles aquesta estabilitat només és possible en situacions de mobilitat social limitada, poca intercomunicació entre grups socials i delimitació rígida de les funcions comunicatives. En la seva visió, les situacions diglòssiques són intrínsecament inestables, en la mesura que es basen sobre un desequilibri latent entre les llengües i en una dualitat valorativa, com a resultat de la presència d’ideologies diglòssiques que legitimen la superioritat d’una llengua sobre l’altra i que incideixen sobre les decisions lingüístiques dels individus. Per tot plegat, per a Ninyoles les situacions diglòssiques tendeixen a la superació i s’orienten a dues solucions possibles: 1) la substitució o assimilació a l’idioma dominant, i 2) l’abolició de la pauta jeràrquica a partir de la normalització de l’idioma subordinat. En aquest punt, les disparitats entre la perspectiva de Ninyoles i les propostes i solucions albirades en el debat sociolingüístic de l’Itàlia dels anys 70 es fan evidents, en la mesura que al País Valencià (i a Catalunya, les Illes, Euskal Herria i Galícia) se subscriuen les propostes normalitzadores i que, en canvi, en el cas d’Itàlia s’aspira a una certa estabilització de la situació diglòssica, amb ús indiscutit de l’italià com a llengua comuna i de les funcions «altes» i ús dels dialetti en funcions locals.
  3. Normalització lingüística: per Ninyoles, consisteix a recuperar les funcions perdudes per la llengua que serveix d’expressió a un grup lingüístic subordinat i, en el marc de l’Estat espanyol, a situar en peu d’igualtat les distintes llengües en presència a partir d’una solució basada en la territorialitat. En comparació amb Conflicte lingüístic valencià (1969) o amb Idioma i prejudici (1971), a Estructura social i política lingüística Ninyoles refinava les seves propostes sobre política lingüística: intentava aprofundir en el fenomen de la normalització, introduint consideracions sobre les diferents esferes en què es concreta el conflicte lingüístic (govern, món laboral, religió, educació…), i tractava de connectar les seves propostes amb alguns dels debats internacionals del moment, com la qüestió de la descolonització o la discussió dels principis de personalitat i territorialitat. Un aspecte rellevant de la perspectiva de Ninyoles, que relliga la discussió de l’autor valencià amb l’anàlisi del context de la Itàlia dels anys 70 i 80, és que per a l’autor valencià els processos de presa de consciència lingüística i les propostes de normalització requereixen, com a condició sine qua non per a produir-se, l’existència d’un procés de modernització econòmica i de democratització que possibiliti l’accés a l’alfabetització de les masses subordinades (és a dir, dels parlants de les llengües i varietats minoritzades). La situació diglòssica només és sostenible mentre els sectors de la població que fan ús de la llengua subordinada es mantenen marginats culturalment i social; per contra, per Ninyoles el procés de democratització actua com a catalitzador i accelerador del conflicte lingüístic en una direcció normalitzadora.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s