«Indicadors demolingüístics per a mesurar l’evolució de la competència en eusquera», amb Iñaki Iurrebaso

Divendres 17 de maig va tenir lloc la novena sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació d’Iñaki Iurrebaso Biteri, investigador de la Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU) que es troba al CUSC-UB en una estada de recerca. Iurrebaso està treballant en una tesi doctoral que té com a objectiu millorar els indicadors demolingüístics existents per a descriure i explicar la situació de l’ús de l’eusquera a Euskal Herria, i per a analitzar-ne l’evolució des que se’n va iniciar el mesurament l’any 1981. El seminari es va centrar en el mesurament de la competència lingüística de la població.

2019-05-17_Iurrebaso

Iurrebaso va començar amb una anècdota sobre una de les visites de Joshua A. Fishman a Euskal Herria. En aquella avinentesa, el fundador de la sociologia del llenguatge sostenia que el moviment a favor de la revitalització de l’eusquera tenia cos d’elefant però cap de pit-roig. Fishman es mostrava impressionat davant de la fortalesa del moviment en defensa de la llengua, especialment de l’exitós model de les ikastoles, i precisament per això li sobtaven les mancances del moviment en relació amb la teorització i l’anàlisi de la realitat sociolingüística. Aquesta reflexió servia a Iurrebaso per a caracteritzar el camp d’estudi de la demolingüística basca actual: per a il·lustrar, d’una banda, la fortalesa de l’evidència empírica acumulada sobre el coneixement i l’ús de l’eusquera, amb sèries històriques de fins a 25 i 30 anys, i de l’altra la feblesa de la reflexió teòrica i de les anàlisis interpretatives d’aquesta realitat. Amb un altre símil, Iurrebaso apuntava que la demolingüística basca ha acumulat moltíssimes taronges en un magatzem, però fins ara n’ha tret poc de suc.

És en aquest marc general que Iurrebaso es proposa estudiar l’evolució de l’ús de l’eusquera i les variables que l’expliquen, amb un èmfasi especial en la competència lingüística, la densitat de la comunitat lingüística (dispersió geogràfica dels parlants i presència de l’eusquera en la seva xarxa social) i els factors actitudinals. La metodologia de la tesi és eminentment quantitativa i es basa en l’explotació de dades secundàries amb l’objectiu de crear indicadors sintètics d’ús lingüístic (variable dependent) i de les variables explicatives suara esmentades: l’aportació fonamental de la tesi és, doncs, metodològica. Amb aquesta finalitat, Iurrebaso aprofita les tres principals fonts de dades demolingüístiques d’Euskal Herria:

  1. Censos de població de la Comunitat Autònoma Basca (1981-2016) i la Comunitat Foral de Navarra (1986-2011). A diferència de les operacions censals als territoris de parla catalana, que només recullen dades sobre competència lingüística, a la CAB i la CFN es recullen dades sobre primera llengua i sobre usos lingüístics a la llar, entre diferents membres de la família. Aquestes dades no estan disponibles per a Iparralde.
  2. Mesurament de l’ús de l’eusquera al carrer (kale-neurketa), disponible des del 1989, i que en les últimes edicions ha dut a terme el Soziolinguistika Klusterra. Des del punt de vista de la validesa de les dades, aquesta font té el valor que es basa en dades observades, a diferència de la resta, que només inclouen dades declarades. Les dades s’obtenen mitjançant l’escolta subreptícia de converses en rutes preestablertes per a una mostra àmplia de municipis, en què l’observador deixa constància del sexe dels interactuants, de la seva edat aproximada i de l’idioma en què té lloc la interacció. En l’última edició es va fer treball de camp en 144 municipis i es van registrar dades de 187.000 converses amb més de 500.000 participants. Es tracta, per tant, d’una mostra amplíssima.
  3. Enquesta sociolingüística, disponible des de 1991 i que es du a terme cada 5 anys, proporciona dades sobre el conjunt d’Euskal Herria. Aquesta operació l’impulsa fonamentalment el Govern Basc, tot i que en algunes edicions ha comptat amb la col·laboració dels governs de Navarra i Iparralde. L’enquesta té una mostra de 8.000 participants del conjunt d’Euskal Herria, i se serveix d’un qüestionari similar al de les enquestes d’usos lingüístics als territoris de llengua catalana.

Pel que fa a la competència lingüística, que era l’objecte central del seminari, Iurrebaso apuntava que els censos de la CAB i la CFN mesuren per separat les diferents habilitats lingüístiques (entendre, parlar, llegir i escriure) amb opcions de resposta tricotòmica: «gens», «amb dificultat» i «bé». En canvi, en el cas de l’enquesta sociolingüística –que proporciona dades sobre el conjunt d’Euskal Herria, també d’Iparralde– els enquestats disposen de fins a 5 opcions de resposta per a autoavaluar les seves competències en eusquera en les diferents habilitats: «gens», «només paraules», «una mica», «força bé» i «bé». D’altra banda, a les persones «bilingües» –és a dir, les que declaren que saben parlar «força bé» o «bé» l’eusquera– se’ls pregunta si «parlen amb més facilitat» l’eusquera o el castellà. A més, fins al 2001, l’últim any en què es va fer de manera presencial –en l’actualitat es fa de manera telefònica– l’enquesta sociolingüística també incorporava una pregunta sobre la competència en castellà, amb una pregunta paral·lela a la de l’eusquera.

Els responsables de difondre públicament les dades sobre competència de l’enquesta sociolingüística proporcionen les dades agrupades de:

  1. No bascoparlants o castellanoparlants monolingües (persones que declaren que no entenen ni saben parlar l’eusquera)
  2. Bascoparlants passius (persones que entenen l’eusquera però no el saben parlar)
  3. Bascoparlants (persones que entenen i saben parlar l’eusquera)[1]

A més, quan es tracta de representar l’evolució del coneixement només es representa l’evolució dels bascoparlants, que s’han anat incrementant de manera contínua des del 22,3% de 1991 al 28,4% de 2016. Això permet presentar dades positives de cara a l’opinió pública, però alhora contrasta amb una evolució menys falaguera de l’ús de la llengua en el mateix període. Tenint en compte això, no sobta que el discurs més generalitzat presenti una situació en què «s’ha avançat (molt) en la competència lingüística» però en què «l’ús està estancat», cosa que diferents agents han atribuït a un debilitament del discurs a favor de l’eusquera i a un decaïment de la motivació dels parlants.

Per a contrarestar el que percep com una representació distorsionada de la realitat, Iurrebaso proposa desenvolupar un indicador sintètic de competència oral relativa basat en les respostes autoavaluatives dels participants en l’enquesta sociolingüística. D’una banda, l’indicador pretén representar millor la realitat de la competència lingüística, que en l’experiència dels parlants es presenta més en forma de contínuum que no de talls abruptes. De l’altra, permet mesurar en un sol índex la competència en eusquera i en castellà, i incorporar-hi l’equilibri o el desequilibri entre les dues llengües. Per a desenvolupar-lo es basa en les dades sobre autoavaluació de competència oral en eusquera, en castellà –aquestes últimes disponibles només fins a 2001– i en la pregunta de «desempat» en el cas de les persones «bilingües», a qui es demana en quina llengua «parlen amb més facilitat».

D’entrada, resulten 3 grups en relació amb l’eusquera i 3 més en relació amb el castellà: (1) persones que entenen i parlen força bé la llengua, (2) persones que ni tan sols entenen bé la llengua, i (3) persones que tot i no arribar a parlar-la l’entenen bé. Una vegada es combinen els resultats per al basc i per al castellà, resulten 6 grups teòrics: (1) castellanoparlants monolingües, (2) bascoparlants passius, (3) bilingües, (4) castellanoparlants passius, (5) bascos monolingües, i finalment (6) persones que no saben parlar bé ni el castellà ni l’eusquera, tot i que els poden entendre en diferents proporcions. Aquest últim grup, format lògicament per immigrants d’arribada recent, no representa ni el 0,5% del total de la mostra, i Iurrebaso els exclou de l’anàlisi. D’altra banda, si s’aplica la pregunta de desempat als «bilingües», aquest últim grup se subdivideix en 3 grups diferents: bilingües (1) amb preferència pel castellà, (2) «equilibrats» i (3) amb preferència pel basc. Finalment, doncs, els resultats de l’indicador sintètic de competència oral relativa resulten en 7 categories que s’acosten de manera més satisfactòria a la idea de contínuum segons el grau de domini relatiu de l’eusquera i el castellà:

  1. castellanoparlants monolingües que no entenen l’eusquera,
  2. castellanoparlants monolingües que entenen l’eusquera,
  3. bilingües amb predomini del castellà,
  4. bilingues equilibrats,
  5. bilingües amb predomini de l’eusquera,
  6. bascoparlants monolingües que entenen el castellà,
  7. bascoparlants monolingües que no entenen el castellà,

amb el benentès que les dues últimes categories no es poden detectar en les enquestes a partir de 2001, en què deixa de preguntar-se per la competència en castellà. A més, Iurrebaso destacava que cada categoria representava un contínuum per ella mateixa: el repte consistiria a «especejar» encara més aquestes categories, tot i que per a això caldrien noves eines de mesurament.

Quant als resultats de l’indicador, Iurrebaso va mostrar com els grups representen menys població a mesura que s’escoren cap al basc: de fet, més de la meitat de la població d’Euskal Herria se situa en el grup de monolingües castellanoparlants que no entenen l’eusquera; en canvi, els bilingües equilibrats i bilingües amb predomini de l’eusquera representen en l’actualitat poc més del 15% de la població. A l’hora d’analitzar l’evolució de la competència mitjançant l’indicador sintètic, Iurrebaso ho fa de manera acumulada: començant per tots els que l’entenen (grups 2-7) i seguint per tots els que el saben parlar (grups 3-7), tots els que el saben parlar com a mínim tan bé com el castellà (grups 4-7) i tots els que el parlen millor que el castellà (grups 5-7). Aquesta anàlisi permet matisar la lectura que es fa generalment de les dades, ja que es constata una evolució molt positiva pel que fa a la població que entén l’eusquera i positiva pel que fa a la població que el sap parlar, però en canvi indica que el grup de persones que saben parlar el basc igual o millor que el castellà s’ha mantingut constant des de l’inici del mesurament. Iurrebaso concloïa que en realitat «no s’ha produït un increment de les categories competencials que anticipen millor l’ús», és a dir, dels bilingües equilibrats o amb predomini de l’eusquera.

Amb l’objectiu de corroborar aquesta observació, en el tram final del seminari Iurrebaso va mostrar als assistents l’encreuament entre la competència, treballada a partir de l’indicador sintètic, i l’ús de l’eusquera en un àmbit privat, amb amics. Aquesta anàlisi aporta detalls interessants, com ara que entre els bilingües amb predomini de l’eusquera l’ús de la llengua en aquest àmbit és elevadíssim (86,8%), i també és molt significatiu en el cas dels bilingües equilibrats (>50%) i fins i tot per als bilingues amb predomini del castellà, per qui l’ús de l’eusquera representa una quarta part dels usos totals. Les dades són encara més positives quan es restringeix l’anàlisi a les relacions dels enquestats amb altres euskalduns, fins a arribar al 45% d’ús de l’eusquera en el cas dels bilingües amb predomini del castellà. Així doncs, les conclusions de l’anàlisi de Iurrebaso indiquen que hi ha un alt percentatge d’ús de l’eusquera entre els parlants més competents, especialment si es té en compte que més del 70% de la població d’Euskal Herria no és competent en la llengua.

Per a acabar, Iurrebaso apuntava que l’indicador que proposa no només permet obtenir «una fotografia amb millor resolució» de la competència, sinó que a més permet explicar millor els usos. La situació actual és d’un claríssim predomini de les categories competencials amb menys presència de l’eusquera i d’un gran desequilibri a favor del castellà –o del francès a Iparralde– en els usos. En aquest sentit, una anàlisi més detallada de l’evolució de la competència en eusquera permet constatar que els avanços a què es fa referència en el discurs públic s’han produït en les habilitats passives i en la categoria dels bilingües desequilibrats a favor del castellà, però no en les categories amb major domini de l’eusquera, cosa que ajuda a respondre la pregunta de per què avança la competència i no l’ús –si més no, no en la mateixa mesura. En una clau més positiva, l’anàlisi també mostra que hi ha un nivell d’us més elevat del que es podria esperar per lògica estadística: la conclusió més plausible és que, al contrari del que sovint s’ha afirmat, el nivell de motivació dels parlants deu ser més gran del que es preveia en inici.

[1] Vegeu, per exemple, aquest resum dels resultats de la 6a edició per a la CAB.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s