«El tractament dels registres col·loquials i vulgars en la traducció literària al català», amb Miquel Cabal Guarro

Divendres 12 d’abril va tenir lloc la vuitena sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació del Dr. Miquel Cabal Guarro, traductor literari del rus, investigador del CUSC-UB i professor associat del Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos. En aquesta ocasió, el ponent va parlar-nos del tractament dels registres col·loquials i vulgars en la traducció literària al català, un tema d’evident actualitat i interès, i vist des del doble vessant de Cabal com a analista i sobretot com a «practicant» de la traducció. Podeu recuperar l’enregistrament de la sessió a YouTube.

2019-04-12_Cabal 1

El ponent va tractar la qüestió a partir de la seva pròpia experiència traduint les obres de Serguei Dovlàtov, un autor rus que es prodiga en l’ús de formes col·loquials del rus i d’incomptables marques sociolectals que han de reflectir-se en la traducció a la llengua catalana. Aquest intent de traslladar amb fidelitat els registres col·loquials de l’original a la llengua catalana presentava, segons Cabal, nombrosos problemes.

En primer lloc, cal tenir en compte que la tasca de la traducció se solapa irremissiblement amb l’àmbit de la creació literària, atès que també és un procés creatiu que les màquines encara no són capaces de fer de forma automàtica amb el rigor necessari. També cal plantejar-se, segons el ponent, què vol dir col·loquial i a què ens referim quan emprem aquest terme. Per parlar-ne, Cabal va partir d’una definició de Lluís Payrató, i feia notar com l’autor separa la literatura dels àmbits en què s’empren, de manera prototípica, els registres col·loquials de la llengua. Cabal es plantejava fins a quin punt no hi ha hagut una tendència a fer abstraccions quan es parla del «català col·loquial», i en quina mesura aquest registre col·loquial no es concreta més aviat en diverses solucions geolectals i, fins i tot, idiolectals –és a dir, que cada parlant té el seu propi col·loquial.

Segons Cabal, Esteve Miralles ja havia fet notar en un article de 2008 sobre «Teatre i llengua normativa» que el tractament que es dona al col·loquial en les traduccions ha estat poc estudiat. Tampoc no es pot parlar d’un corpus de solucions de col·loquialismes que serveixi de base per a les traduccions a la llengua catalana, i Cabal apuntava que seria interessant que es pogués crear algun recurs d’aquest tipus per tal que els traductors hi puguin recórrer en els casos més conflictius o problemàtics. Esteve Miralles parlava de tres problemes principals propis del camp que ens ocupa:

  1. El problema de l’estàndard informal, una proposta per informalitzar fins a un cert punt l’estàndard de la llengua catalana perquè pugui emprar-se en àmbits formals però sense que el registre soni excessivament formal i allunyat dels lectors/oients. L’exemple és el català que s’utilitza als mitjans de comunicació o la Proposta per a un estàndard oral de l’IEC. Segons Miralles, aquest grau més informal de l’estàndard hauria contaminat en certa manera la literatura, ja que s’ha concebut com un codi compartit, comprensible i prou desproveït de caracteritzacions dialectals. Però l’autor apuntava que la llengua literària hauria d’anar més enllà dels recursos que proporciona l’estàndard, i assegurava que l’estàndard oral s’havia creat per a altres usos.
  2. El problema de les opcions no normatives però genuïnes, és a dir, formes pròpies de la llengua catalana que en cap cas són manlleus d’altres llengües però que no estan incloses als diccionaris (per exemple, istiu, per ’txò, allavòrens…). Són formes col·loquials que s’utilitzen molt en la parla espontània i que, tot i ser genuïnes, no són normatives, i això ha fet que hi hagués un refrenament a l’hora d’utilitzar-les en literatura. Quan un traductor literari vol incorporar aquestes formes a la seva traducció d’una altra llengua al català, sol tenir dubtes, atès que aquests mots no tenen tradició escrita i no sap quina forma donar-los. Cabal sostenia que, segurament, caldria fixar formes compartides que s’acceptessin com a col·loquials i de les quals es pogués disposar per a la creació i la traducció literària amb finalitats d’adequació i versemblança.
  3. Un tercer problema assenyalat per Miralles era que s’havia produït un cert estancament en un model de llengua literària considerat com a indefinidament vàlid i consensuat per la tradició, quan per contra caldria entendre que el corpus de la llengua literària ha de ser variat i dinàmic. Caldria plantejar-se, en aquest sentit, si no és necessari cercar nous models de llengua que englobin registres diferents per tal d’ajustar-se al màxim a l’original.

De fet, fins i tot la nova Gramàtica de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC), en parlar de la creació literària i els guions audiovisuals, justifica que «per raons de versemblança» podria caldre «utilitzar registres informals que no sols mostren trets impropis de la llengua general, sinó que poden requerir l’ús d’expressions externes a la llengua catalana i no acceptables» (p. XXVI). Cabal feia notar que la GIEC torna a prescindir de les variants no normatives que són genuïnes de la llengua catalana, però considerava que aquesta aproximació de la nova gramàtica a la qüestió del col·loquial pot representar una via per començar a eixamplar el ventall de recursos en la traducció literària.

2019-04-12_Cabal 2

Tot seguit, Cabal va passar a posar exemples de traducció de fragments del rus col·loquial al català, tot explicant quines solucions va adoptar quan va traduir les obres i per quin motiu. Moltes vegades, els traductors actuen per compensació: per exemple, quan hi ha paraules que en rus no són pròpiament malsonants però que Cabal tradueix amb mots molt col·loquials del català per compensar altres casos en què succeeix al revés, és a dir, formes que en rus són malsonants però que no tenen una equivalència exacta al català que permeti mantenir el registre. És, doncs, un joc d’equilibris que ha de contribuir a mantenir el to del text original, encara que els mots no tinguin una traducció completament equivalent. També cal tenir en compte els jocs lingüístics de l’original, com ara les rimes i les onomatopeies, i buscar solucions aplicables al català. L’important és que el lector s’adoni ràpidament de quin és el to del text i en copsi immediatament el registre i els jocs lingüístics que fa l’autor.

En el cas de la novel·la La zona de Dovlàtov, el primer llibre que va traduir de l’autor, Cabal va haver d’enfrontar-se a la traducció d’un argot propi de delinqüents d’un camp de presos comuns, una varietat que sintàcticament, morfològicament i fonèticament és rus, però que lèxicament no ho és. Cabal va tenir dificultats per traduir aquest argot en determinats moments, i fins i tot molts russos a qui consultava el significat del lèxic li asseguraven que no el coneixien. Com a últim recurs, va servir-se de fòrums d’Internet per demanar a expresidiaris que coneixien aquest argot el significat dels mots que no havia estat capaç de desxifrar. Temps després, Cabal ja va trobar un diccionari que recollia aquesta varietat. Va adonar-se, però, que aquest argot era intraslladable al català, perquè no hi ha res semblant a aquesta varietat en la nostra llengua, així que va optar per la col·loquialització com a solució.

Cabal va acabar la seva ponència proposant diversos temes de reflexió i debat. En primer lloc, va afirmar que hauríem de ser capaços de desvincular la creació literària de la llengua estàndard; de la mateixa manera, el lector hauria d’estar disposat a acceptar que en un text literari hi hagi formes que segurament no apareixerien en textos de registres més elevats. Així doncs, la construcció d’un registre informal en català literari passa forçosament per l’acceptació general de formes i expressions que poden no ser admissibles en altres contextos.

Per altra banda, caldria que els professionals de la llengua elaboressin, desenvolupessin i difonguessin un corpus amb les formes que podrien ser solucions per a nombroses traduccions al català o per a la creació literària. Caldria sistematitzar aquestes solucions que traductors i autors han anat resolent aïlladament amb recursos propis. En la visió de Cabal, no es tracta d’establir un consens general de marques de registre, sinó de trobar formes acceptades i consensuades per facilitar la feina als traductors, en la mesura que s’aniria configurant un ventall de recursos habituals que contribuirien a mantenir el registre del text original en la traducció catalana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s