«La bilingüització de Catalunya durant el segle XX», amb Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló

Divendres 22 de febrer va tenir lloc la sisena sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació de Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló, investigadors del CUSC-UB. Els ponents van presentar-nos els resultats de la seva recerca en curs sobre la bilingüització de Catalunya durant el segle XX, un procés de canvi sociolingüístic crucial i alhora poc conegut, sense el qual seria impossible entendre la situació sociolingüística de la Catalunya actual.2019-02-22_Bernat et al. 1

La visió que es té sobre el procés de bilingüització de la societat catalana és, segons els ponents, fragmentària i parcial, plena de llacunes, i no hi ha cap estudi que ressegueixi minuciosament la bilingüització massiva dels catalans al llarg dels segles XIX i XX. Tampoc sabem amb exactitud com els catalanoparlants van incorporar l’ús actiu del castellà en àmbits concrets ni quina actitud mostraven davant d’aquest procés. Bernat, Galindo i de Rosselló, amb aquesta recerca, tenen com a objectiu determinar com i quan s’ha produït la bilingüització de la població catalana i quin ha estat el ritme d’implantació i de seguiment de la norma de convergència al castellà durant el procés. Van remarcar la necessitat urgent de dur a terme aquest estudi, atès que els possibles informants que poden donar-ne compte cada vegada són més escassos, per raons temporals i biològiques. El seu testimoni és clau per desmentir certs relats falsejadors que sostenen que els catalans hem estat bilingües des de temps immemorials.

Francesc Bernat va començar amb un breu repàs històric del procés que ens ocupa, i va emmarcar-lo en les edats moderna i contemporània. Va explicar que en el cas del català la dinàmica de minorització lingüística s’inicia al segle XVI, amb la unió dinàstica amb la Corona de Castella. A partir d’aquest moment el català perd àmbits d’ús i parlants, més que no pas en guanya. Amb tot, durant l’edat moderna aquest procés només afecta les elits del país i els àmbits d’ús formals: cal no perdre de vista, en aquest sentit, que la dinàmica de castellanització no afecta els àmbits informals ni la immensa majoria de la població, que continua sent analfabeta i monolingüe en català.

Els processos de subordinació lingüística s’acceleren i s’aprofundeixen durant el segle XIX, amb l’adveniment de la Revolució Francesa (1789) i de la resta de revolucions liberals burgeses, a partir de les quals la dinàmica de minorització començarà a afectar tot el cos social. L’objectiu és ara la construcció dels estats-nació, que han d’estar integrats pel conjunt dels ciutadans d’un territori, que han de sentir-se part integradora i homogènia d’un projecte comú. El procés d’homogeneïtzació de la població per part dels estats-nació implica necessàriament l’homogeneïtzació lingüística: cal, doncs, fer que s’abandonin les varietats locals en favor d’una sola llengua nacional, comuna i de prestigi. Malgrat tot, el reeiximent del projecte de construcció dels estats-nació i d’homogeneïtzació depèn de condicionants locals i dels mitjans emprats. Els mitjans de facilitació de la llengua nacional més habituals passaven sobretot per l’escola, la centralizació administrativa, el servei militar obligatori i mesures legals a favor de la llengua nacional i en contra de la resta de varietats. A més de l’acció dels estats-nació, també les transformacions socioeconòmiques derivades de la implantació d’economies capitalistes van facilitar el gradual bandejament de la resta de llengües.

2019-02-22_Bernat et al. 2

Tot seguit, Bernat va centrar-se en el cas català dins de l’estat  espanyol. A diferència del que ocorria a França, el procés de nacionalització espanyol durant el segle XIX és lent i superficial, i presenta moltes mancances en la mesura que l’estat va ser incapaç de crear iniciatives de consens social que impliquessin una millora de les condicions de vida i que justifiquessin l’abandonament de la llengua pròpia en favor de la llengua dominant. Malgrat aquestes deficiències, a partir de la segona meitat del segle XIX la població catalana va aprenent gradualment el castellà, tot i que a un ritme molt lent i amb acusades mancances. La ineficàcia del model de construcció nacional espanyol es feia palesa en les altes taxes d’analfabetisme o en la precarietat de les instal·lacions i les pràctiques d’ensenyament, entre altres. Amb l’aprovació de la llei Moyano (1857) escolaritzar-se implicava necessàriament aprendre castellà, però el 1900 el 50% de la població espanyola encara era analfabeta, i per tant, devien existir importants bosses de monolingüisme en català, basc, gallec, etc. El servei militar, un altre dels grans facilitadors del procés de bilingüització, era rebutjat per la població i titllat d’elitista, perquè els rics podien eximir-se’n mitjançant el pagament d’una redempció en metàl·lic. Els darrers àmbits formals en què resistia el català (notariat, jutjats…) van passar al castellà amb el govern liberals.

Pel que fa al segle XX, segons Bernat cal diferenciar el període anterior a la Guerra Civil i el període posterior. El 1898, amb la guerra de Cuba, plana sobre el país una sensació immensa de desencantament i derrota que desencadena dos nacionalismes contradictoris: el nacionalisme català, que vol reformar el projecte d’estat-nació espanyol en clau federal, i un nou nacionalisme espanyol, que en cap cas qüestiona l’estat-nació i que pot dividir-se en dues branques diferenciades: el regeneracionisme i l’autoritarisme. Per a aquest últims, els enemics de la nació deixen de ser els americans i passen a ser-ho els catalans, que són percebuts com a agents aliens i perillosos que poden fer trontollar el projecte de nació espanyola. Amb els primers triomfs dels catalanistes, el català, tot i que lentament i amb deficiències, recupera parcialment alguns àmbits, com el de l’escola (Decret de Bilingüisme de 1931), tot i que això no evitarà que els alumnes continuïn aprenent castellà. L’escolarització, en aquesta època, augmenta exponencialment, i els primers immigrants no catalanoparlants, que es concentren sobretot a l’àrea de Barcelona, adopten generalment el català perquè continua sent la llengua predominant del carrer.

Anys després de la Guerra Civil l’escolarització arriba al 100% de la població i es pot parlar, per tant, d’una bilingüització completa dels catalanoparlants. La norma de convergència lingüística al castellà es fa extensiva a tota la població durant el franquisme, període en què el català és reprimit severament. També arribaran centenars de milers d’immigrants castellanoparlants, un fenomen que contribuirà també a modificar els usos lingüístics de la població.

A continuació, Carles de Rosselló va exposar la metodologia emprada per recollir i analitzar les dades. Van anar a buscar els darrers testimonis que podien relatar com van viure aquest procés de bilingüització: calia, doncs, recórrer al segment de població més gran possible (més de 90 anys) que tingués el català com a L1. Van dissenyar un guió d’entrevista semiestructurada, perquè els informants poguessin explicar la seva biografia lingüística des de la infantesa fins al moment actual. El treball de camp el van dur a terme a través dels alumnes d’alguns professors de sociolingüística de la Universitat de Barcelona (Emili Boix, F. Xavier Vila, Vanessa Bretxa) i en van obtenir un corpus de 55 entrevistes amb 12 homes i 43 dones, amb una mitjana d’edat de 94 anys (l’informant més gran havia nascut el 1912 i el més jove, el 1927). Han tractat les dades obtingudes amb el programa ATLAS.ti.

Entrant a les dades, Mireia Galindo va explicar que, sempre d’acord amb els informants, els seus avis, nascuts als anys 50 i 60 del segle XIX, eren monolingües en català, amb dues excepcions: un cas de classe mitjana-alta que presentava un bilingüisme incipient i bàsicament receptiu, i un altre de classe alta amb un bilingüisme més fluid. Es corroboren, doncs, els estudis que sostenen que la bilingüització és un procés vertical, iniciat a les classes altes i en zones eminentment urbanes.

Els pares dels informants, nascuts als anys 80 i 90 del segle XIX, ja començaven a saber una mica de castellà, però la seva competència lingüística en aquesta llengua era molt baixa; és per això que només parlaven castellà en cas de necessitat. Les generacions dels avis i dels pares dels informants viuen, doncs, l’extinció del monolingüisme en català. És a partir del tombant del segle XX que s’esdevé el procés gradual i definitiu de bilingüització.

Quant als informants, nascuts entre el 1912-1927, sostenen que ja són bilingües, però que en un primer moment es tractava d’un bilingüisme poc fluid. El castellà no havia arrelat tant en les generacions anteriors, sobretot perquè l’accés a l’educació era difícil i perquè les interaccions amb els castellanoparlants eren escadusseres, en la mesura que la immigració encara era baixa. A partir del 1900, però, augmenta l’escolarització (passem del 42% d’analfabetisme el 1910 al 21%, el 1930) i la immigració castellanoparlant augmenta lleugerament (el 1920, la població nascuda fora dels territoris de parla catalana representava un 8% del total; el 1940, el 15%). Els primers contactes dels informants amb el castellà tenen a veure sobretot amb l’escola (bàsicament en interaccions formals). En canvi, no recorden que fora de l’escola ningú parlés castellà, a excepció de casos concrets, com minyones, porters i metges.

A partir de la dècada dels anys 30 comencen a tenir més contacte amb locutors castellanoparlants, i això coincideix amb l’esclat de la Guerra Civil, que té com a resultat l’arribada de refugiats i de soldats espanyols. A més, els homes que van el front han d’interactuar amb els seus camarades, i ho faran en castellà amb els castellanoparlants. També va augmentar la immigració de territoris castellanoparlants de la resta de l’Estat que buscaven feina a Catalunya, especialment a zones industrials que requerien mà d’obra.

2019-02-22_Bernat et al. 3

Pràcticament tots els informants assenyalen l’escola com a focus d’aprenentatge del castellà. Abans del franquisme, la llengua a les escoles era un factor més aviat inestable i versàtil: amb la dictadura de Primo de Rivera van aprendre a llegir i escriure en castellà; amb la República, el català va penetrar de nou a les aules, tot i que en graus variables i en funció del mestre i el seu criteri. No hi havia, doncs, una pauta segons l’origen geogràfic o la filiació de l’escola. En alguns casos, altres àmbits que destaquen com a focus d’aprenentatge del castellà són la doctrina religiosa (catecisme en algunes escoles) i les vessants més lúdiques (contes, cançons, còmics i, més endavant, els mitjans de comunicació).

La majoria va percebre aquest procés de bilingüització com un fet «natural»: els agradava aprendre el castellà i parlar-lo. El castellà tenia connotacions positives, el qualifiquen de «llengua bonica» i asseguren que parlar-lo «feina fino». Altres són conscients que la bilingüització va ser una imposició i tenen la percepció que els van fer estudiar castellà a la força. Tanmateix, tots coincideixen que no va ser un procés benvolent, en la mesura que es van veure obligats a aprendre’l i no ho van fer per voluntat pròpia. La majoria no s’havien parat mai a reflexionar-hi fins que no els ho van demanar en les entrevistes.

Per últim, Carles de Rosselló va resseguir el procés d’implantació de la norma de convergència, que fa referència al fet d’acabar coincidint en una mateixa llengua dos parlants que tenen llengües diferents com a llengua inicial o habitual. Actualment, associem la norma de convergència al castellà, perquè és el comportament majoritari, però als anys 20 i 30 no hi havia aquest automatisme, i la llengua de convergència tant podia ser el català com el castellà: estava oberta, doncs, a certes fluctuacions. Els castellanoparlants que convergien al català ho feien bàsicament per pressió demolingüística, perquè el català era la llengua majoritària del carrer, i perquè molts catalanoparlants tenien una competència productiva oral en castellà molt feble.

El pas gradual cap a una norma de convergència favorable al castellà s’explica pel bilingüisme asimètric: durant el franquisme, cada vegada més, els autòctons eren competents en castellà, mentre que els immigrants venien sense coneixements previs del català. Els informants atribueixen aquest canvi de comportament a tres factors. El primer és sobretot la voluntat de comunicar-se amb les persones immigrants, les quals majoritàriament només sabien castellà, codi comú entre autòctons cada cop més bilingüitzats i forans que no saben català. És, doncs, una raó pragmàtica i instrumental. En segon lloc, amb menys pes, hi ha el concepte d’educació: calia no ser mal educat amb els nouvinguts i parlar-los amb llengües que coneguessin. Finalment, amb menys pes, alguns informants sostenen que feien l’esforç de parlar en una segona llengua perquè els «castellans» no estaven disposats a fer-ho, i consideraven que el nivell d’instrucció dels catalans era superior perquè tenien un repertori lingüístic més ampli.

Amb el franquisme, la prohibició de l’ús del català en els àmbits públics i la pressió cap a l’ús del castellà també es fa sentir en les interaccions a nivell micro. Els comportaments lingüístics canvien i la norma de convergència al castellà es consolida sense deixar gaire espai a la fluctuació o la variabilitat. El grau de bilingüització dels autòctons millora, els mitjans de comunicació són només en castellà i les immigracions castellanoparlants assoleixen un volum molt important, fins al punt d’esdevenir un engranatge necessari per acabar d’impulsar l’ús del castellà a tots nivells. Els informants manifesten certa percepció d’aconflictivitat en el pla interpersonal, tot i que conceben aquesta bilingüització forçosa com una imposició no només en els usos institucionals, sinó també en els usos interpersonals.

A tall de conclusió, els ponents van recordar que els avis dels informants són pràcticament tots monolingües; els pares, bilingües incipients; els informants, bilingües amb una competència acceptable en castellà. També atribueixen la causa de la implantació de la norma de convergència al castellà (consolidada, com hem vist, durant el franquisme) a raons fonamentalment instrumentals i comunicatives Els catalanoparlants passen el castellà a causa del bilingüisme asimètric i, secundàriament, per una idea d’«educació». Francesc Bernat va reblar el seminari assegurant que, si el projecte els ha donat alguna lliçó, és que el segle XX és crucial per a la història social de la llengua catalana, perquè és quan s’han produït els canvis sociolingüístics més significatius de tota la història moderna i contemporània de la llengua.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s