«Presentació del vademècum de polítiques lingüístiques del consorci europeu MIME», amb Vicent Climent-Ferrando

Dijous 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació de Vicent Climent-Ferrando, professor de la Universitat Pompeu Fabra i investigador post-doctoral del Consorci Europeu de Recerca MIME a la Universitat d’Augsburg entre 2016 i 2018. Podeu recuperar l’enregistrament de la sessió a YouTube.

2019-01-24_vicent climent 2

El ponent va venir a presentar-nos les propostes sobres polítiques lingüístiques per a la gestió del multilingüisme incloses al document The MIME Vademecum, resultant del projecte de recerca d’àmbit europeu MIME—Mobility and Inclusion in a Multilingual Europe (2014-2018), liderat per la Universitat de Ginebra i que va comptar amb la col·laboració de 22 universitats. El projecte, de cinc anys de durada, va aconseguir un finançament de fins a 6 milions d’euros.

D’acord amb el ponent, el Consorci MIME partia de tres preguntes de recerca bàsiques: (a) què són les societats multilingües i com funcionen; (b) com el multilingüisme, en les societats contemporànies, es veu afectat per la globalització i per la mobilitat/interconnectivitat que comporta; i, finalment, (c) quines són les millors respostes que, en contextos altament diferenciats, podem donar als reptes que ens planteja no només la diversitat lingüística sinó també els incessants canvis que experimenten els agents que hi intervenen. Amb l’objectiu de donar resposta a aquests interrogants, el consorci s’ha organitzat al voltant de quatre principis fonamentals:

  1. La interdisciplinarietat: en el projecte hi ha convergit, com a mínim, deu disciplines diferents, des de la ciència política o la filosofia fins a l’economia o la sociolingüística, entre molts d’altres.
  2. Diferents nivells d’anàlisi que van des del micro —nivell individual— fins al macro —estats o grups d’estats com la Unió Europea—, tot passant pel nivell meso —és a dir, de les institucions, organismes, universitats i administracions mitjanes.
  3. Anàlisi del disseny de les polítiques lingüístiques, que els ha permès avaluar si les societats actuals s’estan adaptant a les noves realitats multilingües en un marc integrador.
  4. Consultes periòdiques a la societat civil, a les administracions públiques, etc. La implicació dels anomenats partprenents (stakeholders) ha estat, doncs, fonamental, i s’ha canalitzat a partir de diferents Stakeholder Forum.

Els objectius del Consorci MIME eren molts i de diversa mena. D’entrada, constituïa una resposta a una demanda de la Comissió Europea, que pretenia posar llum sobre qüestions complexes com per exemple de quina manera els europeus poden equilibrar els requisits de mobilitat de les noves societats integrades, modernes i avançades tecnològicament amb la necessitat de mantenir i treure profit de la diversitat lingüística i cultural d’Europa. També intentava escatir què implica aquest repte en termes de pràctiques comunicatives, de drets lingüístics i d’ensenyament i aprenentatge de llengües. Finalment, també es plantejava com tot plegat es tradueix en unes polítiques que tinguin en compte les llengües nacionals, les llengües minoritzades i les llengües dels immigrants.

A més, el Consorci MIME partia del model d’anàlisi trade-off, un instrument clàssic d’anàlisi de polítiques públiques que pot aplicar-se a qualsevol problema o conflicte a què una societat ha de fer front, però que és especialment apte quan una societat tracta de conciliar objectius divergents. En el cas que ens ocupa, l’ideal seria trobar el punt de convergència entre les dinàmiques contraposades d’inclusió i de mobilitat, com mostra la il·lustració.

figure.png

En el terreny de les concrecions, el vademècum consta de 72 ítems agrupats en sis àmbits:

  1. Anàlisi de les polítiques lingüístiques (des de diferents disciplines: economia, filosofia…). Es plantegen, entre altres, fins a quin punt podem adoptar una posició de no intervenció envers les qüestions relacionades amb les llengües. Climent-Ferrando va assegurar que la no-intervenció també és una forma d’intervenció, perquè deixem que la llengua gran s’imposi a les llengües minoritzades o amb menys parlants. La política lingüística, que és una política social i pública, ajuda a regular les dinàmiques entre llengües, que no poden deixar-se a mercè de les forces del mercat.
  2. Minories, majories i drets lingüístics. Un dels objectius centrals en aquest camp és sensibilitzar les majories sobre la diversitat lingüística dels territoris. Des de les capitals dels Estats no se sol promoure una sensibilització adequada a l’hora de valorar la realitat i la riquesa lingüística d’un territori, cosa que crea un decalatge entre el centre i la perifèria, o entre la llengua majoritària de l’estat i la resta de llengües. L’oficialitat de la llengua, a més, no en garanteix l’ús. Climent-Ferrando va posar l’exemple del gaèlic, que és la llengua nacional i una de les dues llengües oficials d’Irlanda, juntament amb l’anglès, però que només un 1% de la població utilitza amb assiduïtat. Hi ha d’haver, doncs, una demanda real per part de la societat, cosa que no passa en el cas d’Irlanda, on no existeix un consens per canviar la realitat demolingüística de la llengua i transcendir els usos simbòlics a què se circumscriu en l’actualitat.
  3. Diversitat lingüística, mobilitat i integració, especialment en àmbits com les ciutats. En aquest punt es posa en valor el concepte de multilingüisme autocentrat, desenvolupat des del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i que fa referència a la idea que la promoció d’una llengua pròpia no implica l’exclusió de la resta de llengües. Per exemple, promoure l’ús del català en l’àmbit universitari no s’ha d’entendre necessàriament com a sinònim de l’exclusió del castellà i de l’anglès. Cal decidir quins models lingüístics són òptims perquè hi hagi un equilibri entre mobilitat i inclusió i crear unes polítiques lingüístiques que tinguin en compte la realitat sociolingüística del territori. El ponent assegurava que no només s’ha de fer política lingüística des del català i per al català —que també— sinó que, a més, cal tenir en compte altres llengües que són presents en el territori a diferents nivells i àmbits en unes societats cada vegada més canviants.
  4. Ensenyament i aprenentatge de llengües. Un dels canvis més rellevants que es constaten en aquest camp és la creixent importància de l’anglès. A Catalunya aquesta tendència es fa palesa en el reorientació del sistema educatiu català cap a un model plurilingüe que es plasma en el document El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, elaborat des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya —recentment rebatejat com a Departament d’Educació. El ponent va observar que calen recursos per implementar aquest tipus de models si es vol assegurar el desenvolupament de competències suficients en les diferents llengües, i va observar que la línia adoptada pel Departament pot ser positiva per a recuperar una part de la referencialitat que el model català ha perdut en l’àmbit europeu com a resultat d’un èmfasi insuficient en l’aprenentatge d’altres llengües, a banda de les oficials —català i castellà.
  5. Traducció, tecnologies del llenguatge i estratègies alternatives. En aquest terreny es plantegen, entre altres, l’abast del terme intercomprensió i els beneficis d’aquesta perspectiva sobre les trobades interlingüístiques.
  6. Temes especials. En aquest punt s’hi tracten diversitat de temes no inclosos en els apartats precedents, com per exemple la disponibilitat de formularis en diferents llengües en àmbits com el pagament d’impostos per als segments de població més mòbils —Climent-Ferrando posava com a exemples el personal docent i investigador o els pensionistes britànics i d’altres nacionalitats residents en diferents localitats turístiques del País Valencià.

El ponent va concloure la seva comunicació sostenint que no podem deixar les dinàmiques lingüístiques de les societats sense intervenció. Va afirmar que la problemàtica de la mobilitat i la inclusió no afecta només uns col·lectius particulars, i que és el conjunt de la societat que hi ha de donar resposta. També que és necessari que les majories i les minories es (re)coneguin, i que la complexitat de la situació sociolingüística de les societats contemporànies requereix de polítiques lingüístiques igualment complexes i que integren enfocaments micro, meso i macro. Finalment, el ponent va reblar aquesta darrera idea recalcant la necessitat de trobar un equilibri entre la mobilitat i la inclusió, perquè és d’aquest equilibri que neix la cohesió social.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s