«La llengua de la plaça: l’espai públic, el mercat i la política lingüística», amb Toni Mollà

Divendres 16 de novembre va tenir lloc la tercera sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació de Toni Mollà, un dels principals representants de la sociolingüística no institucional valenciana, amb una perspectiva implicada i d’intervenció, i autor de nombrosos llibres de sociolingüística, periodisme literari i assaig (podeu veure l’enregistrament de la sessió a YouTube). El ponent va presentar-nos el seu darrer llibre de temàtica sociolingüística, La llengua de la plaça. L’espai públic, el mercat i la política lingüísica (Alzira, Bromera, 2017), i va sintetitzar de manera magistral tant la seua trajectòria intel·lectual com els seus neguits i línies de treball futures sobre les relacions entre llengua i societat.

2018-11-16 Toni Mollà 4

El llibre, segons l’autor, representa una actualització de la seua reflexió sobre la sociolingüística i la política lingüística, molts anys després d’entrar-hi en contacte per primer cop a través del mestratge de Francesc Vallverdú –i de les reflexions de Marta Mata sobre els models lingüístics educatius a Catalunya– en una Escola d’Estiu per a mestres, i 30 anys després de la publicació del primer volum del seu Curs de sociolingüística, amb Carles Palanca. Mollà es reivindicava com un autodidacte que ha anat adquirint i consolidant el seu coneixement sociolingüístic en tots i cadascun dels espais de formació de què ha pres part al llarg dels anys. Així, arriba als estudis de periodisme a la UAB amb un cert bagatge en la matèria i havent llegit alguns dels founding fathers de la disciplina com Joshua A. Fishman o Uriel Weinreich, però és a partir d’aquests estudis que s’adona que no es pot parlar de sociolingüística sense parlar de polítiques de comunicació: sense entendre que satèl·lits, cables i xarxes determinen en bona mesura els usos lingüístics presents i futurs de les comunitats lingüístiques.

La seua reflexió intel·lectual ha anat sempre acompanyada d’una tasca d’agitador i dinamitzador de la sociolingüística al País Valencià i en el conjunt dels Països Catalans, a partir de dues iniciatives fonamentals. D’una banda, la dinamització de les primeres edicions de les «Jornades de Sociolingüística d’Alcoi», que va descriure com «una mena d’universitat popular» mentre la va dirigir, en què es pretenia ampliar l’espectre teòric de la sociolingüística a partir del diàleg amb científics socials de tots els àmbits: urbanistes, juristes, antropòlegs, especialistes en opinió pública, etc. Per altra banda, amb la fundació i direcció de la col·lecció «Graella» del segell editorial Bromera, d’Alzira, amb l’objectiu de posar a l’abast del públic general un seguit d’obres imprescindibles del camp de la sociolingüística com Llengües en contacte, d’Uriel Weinreich (1996, publicat originalment com a Languages in Contact, findings and problems l’any 1953) o un recull de textos de Joshua A. Fishman, Llengua i identitat (2001), editat per Xabier Erize després d’una negociació llarga i complicada amb l’autor.

Mollà va aprofitar l’ocasió per a reflexionar sobre el pes que tant Weinreich com Fishman donen al factor sociocultural –i, de manera central, a la religió– i a la interacció cara a cara en els processos de manteniment i canvi lingüístic. En bona mesura –considera– perquè tots dos founding fathers eren jueus, membres d’una religió amb una litúrgia molt codificada i que atorga un valor simbòlic altíssim a la llengua, i perquè, a més, tots dos eren parlants d’una llengua no territorial, el jiddisch. En la visió de Mollà, la concepció de Weinreich i Fishman, condicionada per aquests factors biogràfics, no és gaire funcional en la reflexió sobre el cas català o el basc, un altre dels que ha estudiat. Cal tenir en compte, d’altra banda, que el món ha canviat molt des del moment en què Weinreich o Fishman pensaven i escrivien, i que s’han esdevingut un conjunt immens de canvis socials, econòmics i tecnològics que ni tan sols podien preveure. A l’hora de valorar la seua obra, doncs, farem bé d’aplicar la màxima de Karl Mannheim, «el coneixement és sempre situacional», i entendre que les idees i el coneixement apareixen sempre lligats a un context social i un moment històric determinats. Per posar-ne només un exemple, Mollà va fer referència als canvis tecnològics que han modificat de manera enorme tant les formes d’escriure com sobretot l’accés a la informació, i com això facilita molt la recerca sociolingüística en el present.

2018-11-16 Toni Mollà 3

Una sociolingüística que Mollà practica –i reivindica– a cavall de la ciència social moderna i l’assagisme valoratiu i crític, una perspectiva representada al País Valencià de manera eminent per Rafael L. Ninyoles i Vicent Pitarch –i per Mollà mateix, per descomptat, tot i que el ponent no va dir-ho. Mollà va explicar que «em resulta pràcticament impossible no fer una sociolingüística valorativa, perquè l’objecte de la meua recerca forma part de mi». Tot i que es va mostrar d’acord amb Ralf Dahrendorf quan recomana mantenir una certa «distància de seguretat» respecte el nostre objecte d’estudi, va defensar que això no sempre és possible i va recolzar aquesta posició en Charles Wright Mills i Richard Sennet, dos dels científics socials que més li han interessat i que reivindiquen precisament la figura del sociòleg implicat. Uns autors que «bolquen» la seua pròpia biografia a l’hora d’explicar fets socials, que defensen que els científics socials han d’escriure els seus propis egodocuments, i que legitimen en bona mesura el component assagístic i valoratiu del tipus de sociolingüística que practica Mollà. Una orientació en què a l’autor de Meliana l’acompanyen Joan Fuster, Lluís V. Aracil i Vicent Pitarch, mentre que, en la seua visió, Rafael L. Ninyoles és més sociòleg, en la mesura que intenta objectivar el coneixement i generar models interpretatius per a les situacions de conflicte lingüístic, com a mínim a partir de la publicació de l’assaig breu L’opinió pública, publicat el 1959, i sobretot de Conflicte lingüístic valencià i Idioma i prejudici, que constitueixen la gènesi i el desenvolupament del tipus de sociolingüística que ha interessat més a Mollà.

En el seu llibre de 2017, La llengua de la plaça, Mollà no va poder plasmar tota aquesta trajectòria intel·lectual, que sí que té previst de repassar en un altre llibre que ha titulat, de manera provisional, «La meua caixa d’eines sociolingüística». Pel que fa a La llengua de la plaça, va afirmar que el llibre té un component fonamental d’assagisme sociolingüístic, valoratiu i subjectiu. Està construït a partir de diferents textos, alguns més extensos i d’orientació més acadèmica, i altres de més curts, destinats a la premsa o a publicacions com Gipuzkoan Euskaraz, «a Guipúscoa en eusquera», editada per la Diputació de Guipúscoa i que es publicava en diferents llengües. Va esmentar, per exemple, l’article «Llengües per a la incomunicació», sobre el poder de les llengües per incomunicar-nos en moments com les guerres, en què comunicar-se en una llengua o en una altra maraca la diferència entre ser interceptat o no per l’enemic. O un altre, «Lleialtat lingüística», que parteix del debat que van mantenir els intel·lectuals jueus de l’Escola de Frankfurt, exiliats als Estats Units després de la consolidació al poder del nazisme, sobre si havien de continuar editant la seua revista en alemany –amb l’objectiu de demostrar que l’alemany no és només la llengua dels nazis– o havien de passar a fer-ho en anglès –amb l’objectiu, en aquest cas, de posar el seu pensament en circulació dins del nou món social on es troben. Un dilema que posa de relleu la funció alhora simbòlica i instrumental dels idiomes. O, per últim, un article en què s’analitza el paper de les indústries culturals en la política lingüística i es descriu l’estratègia de colonització de l’espai comunicatiu iberoamericà orquestrada per grups mediàtics com PRISA amb el suport de l’Estat espanyol, que entenen que la llengua pot actuar com a element constitutiu d’un mercat propi en el marc dels Estat Units, a partir dels productes culturals en espanyol que ells produirien a partir d’aleshores.

2018-11-16 Toni Mollà 2

En la recta final del seminari, Mollà va defensar que, tot i que «els murs de les universitats són molt grossos», «hauríem de fer l’exercici de crear un diàleg entre la sociolingüística acadèmica i la no acadèmica», i interpretava el seminari com un bon símptoma en aquesta direcció. L’autor va defensar que, enmig d’una complexitat social creixent, els científics socials hem de ser capaços d’aïllar els diferents fenòmens que formen aquesta complexitat sense perdre de vista l’anàlisi de les relacions que s’estableixen entre ells i la necessitat d’assolir una visió integradora. Identificar els eixos fonamentals que articulen aquesta complexitat és la tasca principal del tipus de sociolingüística que caldria saber articular a partir de la cooperació entre sociolingüistes de diferents orientacions. En la visió de Mollà, aquests fenòmens es poden sintetitzar en cinc factors fonamentals:

  • Factor geogràfic, entés des d’un punt de vista molt ampli. Mollà va esmentar autors com Jared M. Diamond, tot i que va reconèixer que ha estat molt criticat per atorgar un paper excessivament determinista a la geografia, i també noms com el de David Harvey, marxista americà, i el seu llibre Geografías de la libertad, Edward Glaeser i El triomf de la ciutat, Robert D. Kaplan i La venganza de la geografía o, finalment, La mida de les nacions, d’Alberto Alesina i Enrico Spolaore. Es tracta, en la visió de Mollà, de llibres que qüestionen conceptes com el de territorialitat, en la mesura que actualment les comunitats lingüístiques també són, en bona mesura, comunitats desterritorialitzades. Un dels pocs autors que ha aplicat conceptes geogràfics a l’estudi del manteniment i la substitució lingüística ha estat Rafael Ninyoles a Sociologia de la ciutat de València (Germania, 1996), un llibre en què relacionava el canvi lingüístic a València amb la mobilitat interna en la ciutat: Ninyoles constata que hi ha molt poca gent que visca al mateix barri on va nàixer, i apunta que això provoca un esquinçament inevitable dels vincles socials que sustentaven el manteniment del valencià. Tot això depén, és clar, dels diferents models de ciutat i els canvis que experimenten, i Mollà va alertar sobre els efectes sociolingüístics que podria tenir l’americanització de les nostres ciutats.
  • Factor econòmic, juntament amb l’aparició de factors al·lòctons com la globalització, que determina molts canvis socials i sociolingüístics a escala mundial. Aquest factor inclou fenòmens com la liberalització i les privatitzacions, la concentració empresarial –per exemple, en el camp de les indústries culturals i el sector editorial–, el poder dels oligopolis –com el duopoli Atresmedia/Mediaset en els mitjans de comunicació espanyols, etc. Els sociolingüistes hem de tenir sempre present, en aquest sentit, l’estructura productiva del país en què treballem.
  • Factor tecnològic, que cada dia té més pes sobre els usos lingüístics.
  • Factors socioculturals, que per a Mollà és també central. L’autor sosté que un llibre clau per copsar-ne la importància és L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, de Max Weber. Per a Mollà, en aquest racó de món som fills d’una tradició cultural grecollatina i judeocristiana però, a diferència d’altres països europeus, no hem tingut Il·lustració. Això condiciona, per exemple, el paper de la societat civil, el nostre model d’opinió pública o la nostra estructura de comunicació, entre altres.
  • Factors polítics, que són importants però als quals caldria despullar del «valor massa totèmic» que els han conferit alguns autors. En la seua visió, el manteniment lingüístic és degut més sovint a la impossibilitat d’abandonar la llengua recessiva que a la lleialtat lingüística –i posava com a exemple el manteniment de l’eusquera a les localitats geogràficament més aïllades de Guipúscoa, que contrasta amb la substitució lingüística a les ciutats i localitats millor comunicades. Un advocat i escriptor valencià, Vicent Badia Marín, sostenia en una conferència que als anys 60 «els valencians que han mantingut la llengua són aquells que no han tingut ocasió d’abandonar-la», i Mollà hi està d’acord, perquè la lleialtat lingüística no depén només del grau de militància, sinó també del context en què viuen els parlants.

Encara en relació amb els factors polítics, i per a cloure el seminari, Mollà va apuntar que s’han dedicat massa esforços al debat sobre l’oficialitat lingüística en una hipotètica República Catalana. En la seua visió, cal relativitzar el concepte de llengua oficial, ja que el que en realitat cal és que el català siga la llengua pública, no pas l’oficial. Per a l’autor, els mecanismes de reproducció i difusió lingüística no es decideixen en l’esfera de l’oficialitat lingüística i les polítiques lingüístiques institucionals, i és per això que el llibre que ens presentava parla de la llengua de la plaça, un mot polisèmic que al·ludeix tant al punt de trobada per antonomàsia de qualsevol poble com al mercat, en el sentit d’anar a plaça, i és en aquests dos espais on, en la seua visió, cal incidir. En definitiva, d’entre tota la complexitat de factors condicionants esbossats, Mollà proposa d’incidir en els dos espais en què, en la seua visió, ens juguem el futur de la llengua catalana: a la plaça com a mercat –àmbit econòmic– i a la plaça com a punt de trobada de la comunitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s