«El debat sobre l’oficialitat lingüística d’una Catalunya independent», amb Montserrat Sendra

Divendres 21 de setembre va tenir lloc la primera sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB amb la participació de Montserrat Sendra, investigadora del centre. La ponent va presentar-nos els resultats del seu projecte de recerca a l’entorn del debat sobre l’oficialitat lingüística d’una Catalunya independent, premiat amb la 41a Borsa d’estudi Ramon d’Alòs-Moner de l’IEC.

2018-09-21 Seminari Sendra 2

Sendra va començar la ponència situant el debat en el marc teòric de la política lingüística i remarcant que el català, en la seva condició de llengua minoritzada i després d’un procés de normalització lingüística encara en curs, es troba de nou en el focus de debat davant la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat independent en els propers anys: com cal encarar i prosseguir la normalització lingüística per garantir la supervivència del català i revertir-ne la minorització? Quines condicions serien indispensables per assegurar un context favorable al català en una Catalunya independent? Quin paper hi jugaria la futura oficialitat lingüística de la República catalana? Quina posició legal hauria d’ocupar el castellà en aquest marc?

La ponent, abans de passar a analitzar el debat que hi ha sobre aquesta qüestió, va posar-lo en context per ajudar a entendre com s’hi ha arribat, i va fer un repàs dels principals esdeveniments històrics que han tingut un paper rellevant a l’hora de desencadenar la situació actual: la consulta per la independència d’Arenys de Munt (2009), la sentència de l’Estatut (2010), la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim” (2010) i totes les altres (2012-2018) que, any rere any, s’han organitzat a favor del dret a l’autodeterminació i de la independència. En aquest context, assegura Sendra, es comencen a posar sobre la taula diverses qüestions sobre el funcionament d’una futura Catalunya independent i per a les quals hi ha un ampli consens: hi hauria selecció de futbol pròpia, més recursos econòmics per a l’autogestió, una millora de l’estat del benestar, pertinença als principals organismes internacionals… Malgrat tot, la ponent va assegurar que hi ha un àmbit en el qual no hi ha consens: el lingüístic.

A Catalunya, el 2016, un 31% de la població tenia el català com a llengua inicial i un 55,1% el castellà. No obstant això, segons el CEO, el 71% de la població aprovava la política lingüística del Govern de la Generalitat. En aquest context polític i sociolingüístic, s’inicia el debat sobre l’oficialitat lingüística d’una Catalunya independent a través de múltiples plataformes, sota formes diverses i per part d’agents igualment diversos (acadèmics, professionals de l’àrea, activistes lingüístics, opinadors…) que volen crear un estat d’opinió, és a dir, orientar l’opinió general cap a una determinada opció pel que fa a l’oficialitat lingüística i les mesures que cal emprendre per garantir una bona salut de la llengua catalana en una hipotètica República catalana.

Després d’una recopilació exhaustiva de les diverses aportacions al debat, la investigadora considera que és Eduard Voltas qui inicia el debat actual amb l’article «La tribu o l’estat», publicat a l’Ara el 2012. Amb aquest article, Voltas pretenia llençar el missatge que el catalanisme havia d’abraçar la llengua castellana per guanyar adhesions a la causa independentista, la qual havia de sortir de la “tribu catalanocèntrica” i obrir-se a nous espais. Voltas trenca, doncs, el discurs tradicional de l’activisme lingüístic català, que assegurava que calia disposar d’un Estat amb institucions pròpies perquè la llengua sobrevisqués i veia la llengua catalana com un dels motors per assolir la independència. L’endemà de publicar l’article, Carles Capdevila, aleshores director de l’Ara, va fer una crida al debat sobre la qüestió i, a partir d’aquí, assegura Sendra, se’n va començar a parlar també en altres mitjans.

La tasca de la ponent ha estat recopilar sistemàticament tota aportació o referència al debat des del que considera que en va ser l’inici, l’article de Voltas, fins a l’actualitat (2012-2018), ordenar-les cronològicament i analitzar les posicions defensades. A més, ha dut a terme un creuament de les referències amb la base de dades de premsa del Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística, Lengua y Prensa i TecdCat. Per obtenir encara més referències, també ha fet una crida oberta a la participació, gràcies a la qual ha rebut col·laboració de lectors assidus de premsa. La ponent ha constatat que el debat ha aparegut en múltiples plataformes, formats i àmbits, malgrat que ha tingut algun problema logístic, com per exemple el tancament de diaris o webs o dificultats a l’hora de delimitar el tema, atès que algunes notícies o articles en parlaven tangencialment. Tot seguit, n’ha fet una anàlisi quantitativa a partir d’una base de dades d’Excel (1.472 referències) i una anàlisi qualitativa amb ATLAS.ti, a partir de la qual ha analitzat els 473 articles d’opinió apareguts a la premsa impresa o digital.

2018-09-21 Seminari Sendra 3

A nivell quantitatiu, Sendra destaca un augment exponencial de les aportacions al debat a partir del conegut com a «Manifest Koiné» (març del 2016). Mentre que, fins llavors, se n’havia parlat sempre en relació amb esdeveniments puntuals (eleccions, declaracions de polítics, consultes, publicació de llibres…), en cap cas l’atenció mediàtica sobre aquesta qüestió havia estat comparable a l’augment que es produeix a partir de la publicació del manifest esmentat, que atorga al debat una rellevància que no havia tingut en quatre anys i fa que hi entrin participants que fins ara no hi havien fet cap aportació. Tot i així, després del manifest Koiné el debat “mor”. Sendra destacava que, abans de Koiné, els articles i notícies sobre la qüestió provenien sobretot de plataformes afins a l’independentisme, mentre que les plataformes properes a l’unionisme van entrar al debat després de Koiné i en van parlar fins i tot amb més profusió que els mitjans independentistes. Així doncs, es tracta d’un debat coral i multiplataforma, molt lligat als esdeveniments polítics i inicialment només del camp sobiranista fins a la publicació del manifest Koiné, moment a partir del qual també entren al debat els mitjans unionistes.

L’anàlisi qualitativa mostra com les opcions considerades pel que fa a l’oficialitat lingüística d’una Catalunya independent són fonamentalment tres:

  • Cap llengua oficial
  • Una única llengua oficial (català)
  • Doble oficialitat asimètrica (català com a llengua prioritària i castellà com a segona llengua oficial)

La resta d’opcions queden fora del debat o apareixen en un grau molt menor. Un altre dels punts debatuts és la conveniència del debat, un aspecte a què fan referència un terç dels articles de premsa. Podem agrupar les opinions entorn d’aquesta qüestió en tres blocs: els que creuen que aquest debat encara no és necessari, els que veuen el debat com un bon senyal, i finalment els que perceben que el debat toca un tema aparentment tabú i reivindiquen que caldria parlar-ne més obertament, de forma pública, sensata i argumentada. Sendra, tanmateix, no considera que sigui un debat tabú, en la mesura que se n’ha parlat extensament des del 2012, polítics inclosos (Artur Mas, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Quim Torra, Joan Tardà…).

Malgrat les discrepàncies, hi ha acords ferms a l’entorn dels reptes lingüístics que tindria el nou Estat, com per exemple augmentar l’ús social del català, trencar la norma de convergència lingüística cap al castellà i els estereotips sobre la immigració, integrar lingüísticament la població al·loglota, millorar la qualitat de la llengua, actuar sobre el sistema comunicatiu i cultural, així com en els àmbits empresarial i de consum o de l’administració de justícia, entre d’altres. També hi ha consens sobre la protecció de l’aranès i la llengua de signes catalana (LSC), sobre la necessitat protegir en major mesura el català (llengua de l’administració, de l’escola, d’integració de nouvinguts…), sobre la valoració positiva del plurilingüisme i el multilingüisme o sobre el reconeixement de drets lingüístics individuals als ciutadans. D’acord amb Sendra, doncs, el desacord radica fonamentalment en la posició legal que tindria el castellà en aquesta Catalunya independent.

Els arguments emprats solen tenir a veure amb la qualitat democràtica, amb la idea que el “bilingüisme estable” és una quimera o que la llengua que cal protegir és el català. També s’hi mostra la voluntat d’allunyar-se dels models centralistes d’Espanya i França. A més, s’apel·la a arguments afectius-identitaris, a la cohesió interna de la societat, a la necessitat d’acumular suport a la independència o de ser acceptats per la comunitat internacional. Per altra banda, alguns tòpics discursius que s’empren en el debat per acusar-se mútuament són arguments ad hominem, acusacions de populisme o de percepció errònia de la realitat, etc.

La ponent va concloure, finalment, que en realitat només trobem discrepàncies en la conveniència del debat (és ara el moment de parlar-ne?) i, sobretot, en la posició legal del castellà i les conseqüències que tindria qualsevol de les opcions possibles sobre l’oficialitat. En definitiva, Sendra ha constatat que hi ha, efectivament, diferents posicions a l’entorn de la qüestió, però remarca que hi ha també molts elements comuns quan s’entra en el camp de les concrecions.

2018-09-21 Seminari Sendra 1

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s