Presentació i discussió del llibre ‘Les veus del professorat’ amb Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i F. Xavier Vila

El passat divendres 16 de març del 2018 va tenir lloc una sessió extraordinària del «Seminari de sociolingüística i política lingüística» del CUSC-UB del curs 2017/2018. Vanessa Bretxa (CUSC-UB), Llorenç Comajoan (UVic) i F. Xavier Vila (CUSC-UB) hi presentaven el llibre Les veus del professorat: l’ensenyament i la gestió de les llengües a secundària (Barcelona, Horsori, 2017), resultat de la recerca vinculada al projecte Diversitat sociocultural i adquisició de l’autoconfiança lingüística en català i castellà (Convocatòria Recercaixa 2012, Fundació ‘La Caixa’ i ACUP).

20180316_Bretxa-Comajoan-Vila 1

Vanessa Bretxa va començar emmarcant aquesta recerca en la voluntat conèixer les necessitats lingüístiques del professorat de secundària, partint de dues preguntes de recerca bàsiques: com és la realitat lingüística dels centres educatius, i com es gestiona la diversitat lingüística en aquest marc. El projecte es va desenvolupar a partir de quaranta entrevistes semidirigides amb diferents perfils de treballadors de l’educació (equip directiu, professorat de llengua, tutors, coordinadors LIC, responsables de centres d’acollida…) d’una mostra de centres educatius de Manlleu, Mataró, Sant Joan i Sant Just Desvern, localitats seleccionades com a representatives de diferents perfils sociolingüístics i sociodemogràfics de municipi. També es va tenir en compte la diversitat dels centres a l’interior de cada localitat: se’n van escollir sis de públics, sis de concertats i un de privat, amb l’objectiu de millorar la representativitat de les dades. Les entrevistes es van analitzar mitjançant ATLAS.ti, un programa d’anàlisi qualitativa de dades.

Les veus del professorat consta de vuit capítols en què s’analitzen els punts de vista dels docents sobre diferents aspectes de la gestió de les llengües a l’ensenyament secundari:

  • Capítol 1. El punt de partida: una societat en procés de canvi. Descripció dels canvis que ha experimentat la societat (i amb ella el professorat) al llarg de les darreres dècades com a conseqüència de la crisi econòmica, les noves immigracions i la irrupció de les noves tecnologies, entre altres.
  • Capítol 2. Els centres, realitats lingüísticament diverses. Anàlisi de la realitat dels centres educatius i la diversitat de llengües que s’hi parlen.
  • Capítol 3. Un model lingüístic amb esquerdes. Diagnòstic sobre les febleses del model de conjunció en català i sobre els seus reptes de futur, i anàlisi de les estratègies que fan servir els docents per a gestionar i mirar de superar aquests reptes.
  • Capítol 4. L’ensenyament de les llengües a secundària. Anàlisi de la metodologia d’ensenyament de llengües als centres educatius.
  • Capítol 5. Els resultats del coneixement de llengües. Diagnòstic sobre els resultats del model educatiu a nivell de coneixement lingüístics en català, castellà i anglès.
  • Capítol 6. L’alumnat nouvingut i les llengües d’origen. Anàlisi de l’acollida lingüística de l’alumnat nouvingut a les aules catalanes i del tractament de les seues llengües d’origen.
  • Capítol 7. La formació dels docents de secundària. Reflexió sobre la formació inicial i continuada del professorat de secundària. S’hi tracten aspectes com l’antic Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) i el nou màster de professorat, entre altres.
  • Capítol 8. Un model lingüístic sota pressió? Anàlisi de l’impacte de la politització del model educatiu sobre el professorat, l’alumnat i les famílies i, en general, sobre la vida als centres.

Bretxa prosseguia l’exposició tot explicant els principals resultats de la recerca. En primer lloc, van constatar que el català és la llengua principal i institucional dels centres, la llengua que empren la majoria de professors en el seu dia a dia al centre educatiu. Això vol dir que el català sol ser la llengua vehicular dels ensenyaments, però que no és la llengua d’ús exclusiu a les aules (i, encara menys, als centres educatius en conjunt). A més, van comprovar que la tria lingüística entre alumne i professor es manté més enllà de l’aula: el factor decisiu no és, per tant, l’espai on té lloc la interacció sinó qui és l’interlocutor. Per altra banda, les actuacions del centre educatiu i del professorat tenen poc impacte sobre les tries lingüístiques entre estudiants, en la mesura que hi ha molts altres factors que determinen aquestes tries més enllà de la llengua vehicular del sistema.

Quant a l’opinió que els professors tenen sobre el model de conjunció en català, els autors van constatar que és un model àmpliament acceptat i que, en general, no genera controvèrsia en el si dels centres educatius. Tots els professors entrevistats rebutgen unànimement i explícita la politització de la llengua en els centres educatius. Les famílies, per altra banda, donen suport o, com a mínim, accepten el model lingüístic. Pel que fa als alumnes, el model lingüístic educatiu no és, per a ells, un tema rellevant. És, doncs, un model molt consolidat i gaudeix d’un grau molt alt d’acceptació.

Tanmateix, els autors van detectar certes “esquerdes” en aquest model lingüístic educatiu. D’una banda, hi ha alumnes que eviten parlar català a les aules o que en fan un rebuig explícit. També s’han detectat casos de docents que fan les classes en castellà. Un altre dels reptes que caldria superar és l’escàs impacte de l’escola sobre les normes d’ús en les tries lingüístiques de l’alumnat. Els autors han identificat tres estratègies emprades pels docents per a gestionar aquestes dificultats i promoure l’ús del català a les aules. D’una banda, hi ha les estratègies de conscienciació: el professor intenta fer reflexionar els alumnes, de manera empírica, sobre l’estat crític del català. Es tracta, però, d’un terreny relliscós: en la visió dels docents, aquesta línia voreja fàcilment la política, i tot plegat crea certes reticències. En segon lloc, hi ha les estratègies instrumentals, que consisteixen a fer veure als alumnes la utilitat i la necessitat de conèixer bé la llengua catalana per al seu futur com a treballadors i ciutadans. En tercer lloc, hi ha les estratègies emocionals, que apel·len al component emotiu de la llengua i a la necessitat de respectar-les i cuidar-les tant per la seva vàlua intrínseca com, sobretot, pel significat que tenen per als seus parlants. Per últim, hi ha l’argument d’autoritat, amb conseqüències directes per als estudiants, ja que els professors penalitzen les faltes d’ortografia o fan repetir en català allò que un alumne ha dit en castellà quan es dirigeix al professor.

Bretxa cloïa la seua intervenció destacant que el fet que la llengua institucional dels centres educatius sigui el català té poc impacte sobre els usos lingüístic de l’alumnat. També constatava que hi ha una percepció en general poc problemàtica de la realitat lingüística dels centres i, per últim, que la promoció de l’ús del català no és un tema visible en la comunitat educativa i es considera, en general, “poc prioritari”.

Llorenç Comajoan, per la seva banda, va centrar la seva exposició en la formació dels docents (capítol 7), específicament pel que fa a la formació en l’ensenyament de llengües i en gestió de la diversitat lingüística. Comajoan constatava que el professorat entrevistat té una visió molt pràctica de la formació. D’altra banda, afegia que hi ha una certa unanimitat a considerar satisfactòria la formació inicial en la disciplina (en el marc de llicenciatures i graus) però que, en canvi, es detecta un grau molt elevat d’insatisfacció envers l’ensenyament dels aspectes didàctics i de gestió de l’aula. Els docents perceben que hi ha una clara desconnexió entre teoria i pràctica i palesen mancances importants pel que fa a les eines per desenvolupar la docència a secundària. Tot el professorat entrevistat manté una posició molt crítica envers l’antic CAP, que proporcionava pocs coneixements d’aplicació pràctica. Per això, quan els docents arribaven a l’aula sentien inseguretats, més encara quan constataven l’enorme heterogeneïtat de l’alumnat. Es detecten, per tant, mancances importants quant a la formació específica, especialment a l’hora de gestionar la diversitat però també pel que fa a la formació lingüística aplicada a la tasca docent, a la formació sociolingüística, a la formació didàctica i al coneixement de l’anglès en el cas dels docents que apliquen metodologies d’ensenyament de la llengua a través de continguts (CLIL). Hi ha, doncs, molt camí per recórrer en l’ensenyament de llengües i en la gestió sociolingüística, sobretot a secundària.

20180316_Bretxa-Comajoan-Vila 2

Per últim, F. Xavier Vila va centrar-se sobretot en l’ofensiva a la qual s’està sotmetent el model educatiu de conjunció en català. Vila assegurava que la pressió ha crescut i continuarà creixent. I apuntava que cal cercar vies per a millorar la imatge d’aquest model educatiu en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana per a contrarrestar, de portes endins, l’ofensiva centralista de l’Estat els últims anys, que s’ha concentrat especialment en l’àmbit educatiu perquè és un dels pocs espais on s’havia arribat a un cert “federalisme lingüístic”, en la mesura que el model es decidia sobretot a Catalunya. En aquest sentit, Vila creu que és imprescindible que la societat incrementi el seu suport a l’escola, que assegura que no és tan unànime com anys enrere. Cal, doncs, reafirmar els consensos que hi havia hagut a l’entorn del model lingüístic escolar i millorar-lo perquè guanyi adhesions. Vila veu en la representació parlamentària de partits polítics que ataquen aquest model com un senyal inequívoc d’afebliment, un afebliment que no només es deu a la politització de la llengua en els centres educatius sinó també a una sèrie de canvis en els valors socials. En la seua visió, hem passat de valorar la genuïnitat i l’autenticitat a valorar la diversitat i el pluralisme, i aquest canvi tan significatiu fa que sigui difícil defensar el català com a llengua principal dels centres educatius de Catalunya i, alhora, valorar el plurilingüisme.

Vila sosté que el capital lingüístic que representa el català és valorat pels pares, així com ho és el castellà. Actualment, però, ha augmentat exponencialment el valor de l’anglès com a capital lingüístic. Tenim, d’acord amb el ponent, un gran repte, perquè una part molt significativa de la societat demana espai per a aquest tercer element (l’anglès) i això desestabilitza el model educatiu en la seua concepció actual. En aquest marc general hi ha dues lògiques clarament contraposades, la lògica del reconeixement (de drets individuals i col·lectius) i la lògica pedagògica (que té en compte els objectius, l’aprenentatge i els resultats dels alumnes). Cal fer entendre, segons Vila, que el nostre sistema educatiu és òptim a l’hora d’aconseguir els resultats que reclama la lògica pedagògica, uns resultats que són a més acordats col·lectivament i que generen un ampli consens en la societat. També opina que cal despolititzar l’escola i incrementar el suport al model educatiu amb un discurs adequat, que sigui capaç de demostrar empíricament que el model funciona. I per fer-ho cal documentar, estudiar i analitzar els centres educatius, una recerca que avui dia i en el cas català és ínfima, en la seua visió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s