«La institució de la dissidència lingüística a les Illes Balears: dinàmiques ideològiques de l’estandardització del català», amb Lucas Duane

El passat divendres 20 d’abril va tenir lloc la vuitena sessió del curs 2017/2018 del «Seminari de sociolingüística i política lingüística» del CUSC-UB. En aquesta ocasió, Lucas Duane, investigador de la Université du Luxembourg i de la Universitat Oberta de Catalunya, ens va presentar els resultats de la seua tesi doctoral sobre “La institució de la dissidència lingüística a les Illes Balears: dinàmiques ideològiques de l’estandardització del català”, defensada amb èxit recentment a Luxemburg.

20180420_120817.jpg

Duane va començar la presentació amb algunes informacions de context que resulten imprescindibles per a entendre la seua recerca en un context, el de les Illes Balears, que ha estat escenari d’un canvi social molt ràpid que es materialitza, bàsicament, en tres aspectes. D’una banda, el canvi accelerat des d’un model econòmic dedicat a l’agricultura al conreu extensiu del turisme, l’aportació principal al PIB en l’actualitat. De l’altra, l’importantíssim canvi demogràfic que indica el fet que fins a un 44% de la població de les Illes no hi ha nascut. Per últim, la implantació d’un procés de normalització lingüística que ha fet del català la llengua preferent de l’administració i la vehicular majoritària a l’escola, en un marc d’augment del bilingüisme però de reducció de l’ús social del català, fonamentalment com a conseqüència de la immigració. Aquests tres processos són a la base d’una crisi d’identificació en la societat i la cultura illenca, en què s’estarien dissolent els consensos sobre què vol dir ser “mallorquí”, “menorquí”, “balear”… o sobre el significat de parlar català.

Prenent aquesta crisi d’identificació com a punt de partida, en la seua tesi doctoral Duane ha estudiat el sorgiment d’un seguit d’associacions d’activistes lingüístics que volen reemplaçar l’estàndard català actual per un estàndard “balear”. Fins ara, a les Illes hi havien conviscut dos posicionaments envers l’estandardització. En primer lloc, la posició defensada des d’instàncies legals, institucionals i acadèmiques, que considera que a les Illes es parlen diferents varietats de la llengua catalana, i que promou un estàndard català convergent amb la resta del domini lingüístic però que incorpora alguns trets idiosincràtics de les modalitats insulars. Una posició que, sobre el terreny, s’identifica com a “catalanista”. En segon lloc, una posició força marginal i categoritzada socialment com a “gonella”, que sosté que el “baléà” és una llengua diferent del català i defensa que s’ha de regular a partir d’una normativa pròpia, clarament diferenciadora i en molts punts inconsistent.

Les associacions estudiades per Duane defugen aquestes categories i fomenten una nova posició: defensen el “balear” com una varietat autònoma d’un “tronc lingüístic” comú i promouen un estàndard que es basa en l’estàndard català general però que no el respecta en alguns punts icònics, com ara en l’ús de l’article salat en registres formals. Aquesta posició, categoritzada socialment com a “neogonella”, és encara marginal però s’ha convertit en socialment rellevant mitjançant l’ús de diferents estratègies d’activisme lingüístic i de l’assumpció del seu model des de diferents instàncies (per exemple, en el cas de Ciutadans). D’ací que, en el seu estudi, Duane parle de la “institució” de la “dissidència lingüística”.

La tesi està concebuda com un estudi etnogràfic que combina dos tipus de dades: d’una banda, l’anàlisi de l’activitat de les associacions en qüestió a Facebook, tant des del punt de vista de l’anàlisi dels textos que produeixen i disseminen en aquesta xarxa social com de l’anàlisi de les “traces participatives”, és a dir, dels enllaços entre continguts i persones. De l’altra, un corpus d’entrevistes qualitatives semi-estructurades amb activistes lingüístics de tres associacions “balearistes” i dues de “catalanistes” i amb diferents agents de planificació lingüística: Universitat de les Illes Balears, administració pública i mitjans de comunicació. Aquestes dades li permeten, per un costat, dur a terme una anàlisi dels discursos i les pràctiques “dissidents” en acció i interacció a les xarxes socials; per un altre, obtenir perspectives contrastades sobre el procés d’estandardització lingüística i sobre la dissidència “balearista” des del punt de vista de diferents agents interessats en influir sobre el camp linguístic.

Entre els resultats destaquen, en primer lloc, l’anàlisi de les estratègies de dissidència lingüística al servei de la legitimació d’un estàndard alternatiu. En tractar de vehicular una nova proposta d’estàndard, les associacions “balearistes” han de relacionar-se i construir un posicionament propi envers la resta d’actors i posicionaments disponibles. Les primeres iniciatives, en aquest sentit, consisteixen a deslegitimar els altres actors: els promotors del “baléà” per la seua manca de capital i poder simbòlics; els promotors del “català” per la manca d’autenticitat del seu estàndard, enfront del qual la defensa del “balear” és la posició més “autèntica”. En segon lloc, es detecta un esforç considerable per a acumular capital simbòlic per a la seua proposta d’estàndard a partir del reconeixement d’actors socials rellevants. Això ha comportat, d’una banda, la creació de connexions amb un moviment identitari, el “balearisme”, que prova d’incloure Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera sota una mateixa identitat cohesionadora. També ha comportat l’ús de diferents estratègies de legitimació per a aconseguir reconeixement social i poder simbòlic, com ara les pròpies de l’activisme social (parades informatives al carrer, presentacions públiques del seu model lingüístic, creació d’un traductor en línia del castellà al mallorquí…) però també amb estratègies de lobbying (amb l’objectiu d’obtenir reconeixement en camps socials específics: entre els partits polítics, a la premsa regional, etc.). No s’ha de perdre de vista, amb tot plegat, que la promoció d’un estàndard propi i autònom va de bracet en aquest cas de la defensa del castellà com el capital lingüístic amb més valor simbòlic al mercat lingüístic de les Illes (un capital que, a més, no entra en competició amb el seu model lingüístic).

En segon lloc, Duane va destacar l’ús de Facebook com a espai de creació de diferència etnolingüística. A partir del control representatiu sobre la participació en les seues pàgines, aquestes entitats han aconseguit crear espais virtuals que acompleixen dues funcions: d’una banda, redefinir significats (sobre què vol dir parlar català o què vol dir ser mallorquí, entre altres); de l’altra, crear una mena de “refugi discursiu” per als seus simpatitzants. A més, aquests espais es posen al servei del control i la correcció de les pràctiques lingüístiques dels usuaris en funció de les seues tries ortogràfiques o lèxiques. Per últim, destaquen com a espais de creació i (re)definició de l’autoritat lingüística, en què s’identifica sistemàticament la “gent gran” com a parlants legítims del “balear” a pesar que no facen servir el model lingüístic promogut per les associacions en qüestió. L’objectiu de tot plegat és connectar la llengua i la identitat de determinades maneres, amb l’objectiu de (re)definir de quina manera cal escriure i parlar per a ser “balear”.

En tercer lloc, la recerca també posa al descobert l’existència de reptes per a l’estandardització del català a les Illes Balears. Entre els planificadors entrevistats, el nivell i l’àmbit territorial en què treballaven condicionava en certa mesura l’orientació cap a l’estàndard. En el cas dels treballadors de l’administració local, s’orientaven molt majoritàriament cap a l’estàndard “restringit” (és a dir, el que incorpora les formes normatives dels parlars balears) però consideraven que no es tracta d’un model resolt de manera satisfactòria, ja que no recull algunes formes que permetrien acostar la llengua als parlants, un aspecte que consideren de suma importància per a adequar la seua acció al seu marc d’actuació. En aquest sentit, l’anàlisi de la participació a Facebook indica que l’interès per l’ús normatiu de formes idiosincràtiques de les varietats insulars no està relacionat necessàriament amb el qüestionament de l’estandardització del català que promouen les associacions balearistes. Duane va mostrar, de fet, una anàlisi de “superposició participativa” que mostrava com les persones que compartien posts sobre solucions normatives a formes pròpies de la varietat mallorquina, promoguts des d’un ajuntament de Mallorca, eren majoritàriament persones que participen assiduament en pàgines a favor de la normalització del català. Un món que, a Facebook, està totalment desconnectat de les pàgines de les associacions balearistes.

20180420_124332.jpg

En general, la recerca mostra l’existència de contradiccions importants en el discurs i les pràctiques del camp dels activistes “dissidents” balearistes. Si bé, d’una banda, fan servir estratègies de legitimació pròpies dels règims de l’estàndard lingüístic, l’essencialisme i l’origen dels parlants dominen les seues tries. D’altra banda, si bé doten el “balear” d’un valor d’autenticitat, ho fan mentre desproblematitzen el rol del castellà com a llengua anònima, d’ús públic, i també com a llengua pròpia de les Illes al mateix nivell que el “balear”. Amb tot, la tesi de Duane també posa al descobert l’existència d’una necessitat d’identificació en el mercat lingüístic de les Illes, que es manifesta no només en el sorgiment i l’èxit relatiu d’aquestes entitats “dissidents”, que donen una resposta particular a aquesta crisi d’identificació, sinó també en senyals addicionals com l’èmfasi dels planificadors locals per “acostar la llengua a l’usuari”. Una discussió, emperò, en què d’acord amb Duane no es poden perdre de vista altres factors complementaris, com el paper de la minorització en el procés d’estandardització, que es produeix després del franquisme i que genera tensions entre “nous” i “vells” parlants; o el risc de fragmentació de la llengua catalana que ha condicionat la praxi de l’estardardització a les Illes i que, si bé d’una banda abona una certa flexibilitat prescriptiva, també genera dubtes entre els parlants a l’hora d’aplicar-la a les produccions lingüístiques pròpies.

En conclusió, l’estudi de Duane mostra com els processos de legitimació i confrontació de les varietats estàndard poden entendre’s com a conflictes d’acumulació de capital simbòlic, i com en el cas específic de les Illes es pot parlar d’una crisi d’identificació no del tot ben resolta en la vehiculació de l’estàndard.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s