«La lingüística de contacte com a mirada sobre el contacte de llengües», amb Montserrat Sendra

El passat divendres 24 de novembre a les 12h va tenir lloc la tercera sessió del curs 2017/2018 del «Seminari de sociolingüística i política lingüística» del CUSC-UB. Montserrat Sendra, doctoranda i professora associada del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona, va comentar dues lectures d’introducció a la lingüística de contacte com a perspectiva sobre els fenòmens de contacte de llengües, que constitueixen el fil conductor de les sessions de comentari de lectures del curs. En la segona part, la ponent va anar més enllà per a fer un interessant repàs històric d’alguns estudis sobre els fenòmens de contacte de llengües en el cas del català.

20171124_123300

La primera lectura objecte de comentari va ser la introducció al manual An introduction to contact linguistics de Donald Winford (Wiley-Blackwell, 2003). L’autor hi proposa un breu recorregut per les diferents possibilitats de situacions de contacte entre llengües; pels fenòmens que resulten d’aquest contacte; i finalment per la interacció entre els factors lingüístics i els factors externs (socials, psicològics, ecològics) sobre el canvi lingüístic. Winford destaca que totes les llengües han passat per etapes més o menys dilatades de contacte amb altres varietats lingüístiques, amb diferents resultats sense límits a priori. El canvi lingüístic com a resultat del contacte sol iniciar-se amb algunes formes lèxiques (un àmbit especialment permeable al canvi) però pot arribar a generar varietats completament noves.

L’interès acadèmic pel canvi lingüístic com a conseqüència del contacte entre parlants de diferents llengües ha existit des de fa segles. Tanmateix, la institucionalització d’un camp de recerca al voltant d’aquestes qüestions l’hem de situar més aviat a cavall del segle XIX i principis del XX, en el moment d’auge de disciplines com la lingüística històrica i comparativa, precedents de la lingüística de contacte. Aquestes disciplines s’aproximen al contacte de llengües amb l’interès bàsic de determinar el paper del canvi induït per contacte en la història de les llengües. És només a partir de l’obra d’Uriel Weinreich i Einar Haugen que es produeix una integració creixent de l’anàlisi lingüística amb una anàlisi de tipus social i psicològic, i que es comença a construir un marc teòric inclusiu per a l’estudi del contacte de llengües en el seu context social, propi de la lingüística de contacte.

donald_winford_contact_linguistics_introduction-56af84885f9b58b7d019f4dc

Una vegada s’abandona l’ambició de predir el canvi lingüístic a partir de la descripció sociolingüística de la comunitat i la descripció estructural de la llengua, tal com figurava en les primeres propostes de Weinreich, la lingüística de contacte ha centrat el seu objectiu a descriure els tipus de situacions de contacte lingüístic i els resultats consegüents. Winford n’assenyala tres de fonamentals:

  1. Contacte amb manteniment lingüístic. En aquests casos, el contacte es plasma en forma de manlleus o transferències a diferents nivells gramaticals i es produeix amb una intensitat casual, moderada o intensa. En aquest últim escenari, el contacte lingüístic pot derivar fins i tot en situacions de convergència estructural, que requereixen localitzacions geogràfiques contigües i contacte intens entre comunitats lingüístiques o bé la difusió del multilingüisme a l’interior de la comunitat i/o una situació de pressió intensa cap a una minoria.
  2. Contacte amb canvi lingüístic com a resultat de processos de substitució lingüística. Aquests canvis apareixen lligats a migracions, processos de colonització, etc.
  3. Contacte amb creació de noves varietats lingüístiques a partir de les varietats en contacte. En aquests casos, les varietats resultants poden ser pídgins, criolls o bé el que l’autor anomena bilingual mixed languages o llengües híbrides.

D’acord amb Winford no hi ha restriccions lingüístiques/estructurals absolutes al canvi lingüístic induït per contacte. Això és així perquè, d’una banda, qualsevol element pot ser transferit d’una llengua a l’altra i, de l’altra, perquè els factors extralingüístics (socials, psicològics) poden superar qualsevol resistència estructural al canvi. Una idea, aquesta última, que es reprèn en la lectura de Sarah Thomason que Montserrat Sendra va comentar en segon lloc. Abans d’això, un últim aspecte a ressaltar de la lectura de Winford és l’atenció que para a la comunitat de parla com a unitat bàsica d’anàlisi. Una noció que es pot interpretar a diferents nivells (des de l’Estat-nació a la comunitat de veïns, posem per cas) i que pot comprendre un contínuum entre comunitats monolingües homogènies fins a comunitats amb individus altament multilingües, passant per minories articulades com a «satèl·lits» d’un grup majoritari i/o comunitats que utilitzen dues llengües de manera rutinària. En qualsevol cas, els factors crítics per a considerar un determinat agregat social com una comunitat de parla és el fet de compartir un mateix repertori lingüístic i unes determinades normes de conducta i d’interpretació de la parla. L’autor insisteix que l’anàlisi aprofundida de la comunitat de parla i de les seues característiques socials és un requisit indispensable per a entendre els productes del contacte lingüístic.

Sarah Thomason

En una línia similar s’expressava Sarah Thomason en un article de 2008 que va centrar la segona part del seminari. La ponent va ressaltar que aquest article apareix, en bona mesura, com a resposta a les crítiques rebudes a una publicació anterior de la mateixa autora (Thomason i Kaufman 1988) i amb l’objectiu de refermar-se en dues idees fonamentals. En primer lloc, que no hi ha restriccions lingüístiques absolutes en el tipus o el nombre de característiques que es poden transferir entre llengües en situació de contacte, i que de moment cap dels seus crítics no han aconseguit demostrar amb èxit l’existència d’aquest tipus de restriccions. En segon lloc, l’autora sosté que els factors socials tenen més pes que no els estrictament lingüístics en el canvi lingüístic com a resultat del contacte. Aquest argument de Thomason contradiu la perspectiva de Weinreich, que sostenia que l’estructura de les llengües tenia més pes que no els factors socials i psicològics en la difusió de les interferències. Per contra, l’autora observa com, en situacions de contacte, quan les tendències estructurals remen en una direcció i els factors socials impulsen un canvi un de signe contrari, sol imposar-se aquest últim.

Des d’un punt de vista més general, la tesi de Thomason sobre el canvi lingüístic induït per contacte és que una situació intensa de contacte de llengües és una condició necessària perquè la interferència estructural tinga lloc, però no és una condició suficient. En aquest sentit, l’autora sosté que no és possible predir la direcció i la intensitat del canvi: quan apareix una innovació existeix la possibilitat que es difonga, però la probabilitat que això passe és impossible de calcular. A més, d’acord amb Thomason el contacte de llengües no és l’única font de canvi lingüístic, que pot tenir múltiples causes: per exemple el que anomena deriva (drift) i que apareix com a conseqüència directa dels trets estructurals de la llengua o, en alguns casos, les decisions deliberades de la comunitat lingüística (a pesar que, apunta l’autora, la majoria de canvis es produeixen de manera inconscient).

En l’últim tram del seminari, Sendra va fer referència a l’estudi dels fenòmens de contacte de llengües en la llengua catalana. Una qüestió que es pot traçar fins a una referència al mot «barbarisme» en l’Espill de Jaume Roig, al segle XV: «Si fall endressa / de capellà, / tot cristià / hi pot suplir, / si sap ben dir / sens barbarisme / mots del baptisme».

9788485704569Joan Solà sostenia que la lingüística catalana havia estat particularment atenta als fenòmens de contacte de llengües i apuntava que es podria tractar de la llengua que disposa de més tractats sobre «barbarismes»: ell mateix va documentar més de 300 treballs sobre aquesta qüestió des de finals del segle XIX. D’acord amb Solà, aquesta fixació deriva de la preocupació per la preservació de la qualitat i la genuïnitat lingüística en un marc de contacte intens amb el castellà com a conseqüència de la subordinació política i dels canvis demogràfics. De la seua banda, Lamuela i Murgades (1984) observen que Pompeu Fabra es pot considerar un estudiós de la interferència avant la lettre. Segons aquests autors, l’obra fabriana destil·la implícitament una teoria de la interferència lingüística, que interpreta com a resultat d’un procés d’influència d’una llengua dominadora sobre una de dominada. A més, observen que per a Fabra destriar l’evolució lingüística atribuïble a l’evolució interna de la llengua dels canvis lingüístics ocasionats pel contacte amb el castellà era una condició sine qua non de la seua tasca codificadora.

Tot seguit, Sendra va esmentar Payrató (1985) com un dels primers estudis descriptius de la interferència lingüística català-castellà. Payrató es basava fonamentalment en les aportacions de Weinreich i distingia diferents tipus d’interferència lèxica i semàntica. Entre altres, per exemple, interferències que tenen com a resultat la subestimació d’una distinció existent en la llengua interferida però que no es produeix en la interferidora, en els casos d’assecar/eixugar (CAST secar) o caixa/capsa (CAST caja); interferències que afavoreixen la reinterpretació d’una distinció, en el cas, per exemple, de la civada (que passa a avena per influència del CAST avena) i l’ordi (que passa a civada per influència del CAST cebada); o interferències que provoquen la pèrdua d’una distinció semàntica, per exemple en el cas del vespre, una franja horària que es redistribueix entre la tarda i la nit per l’absència d’una distinció equivalent en castellà. Per últim, Sendra va fer referència a la noció de jerarquia de manllevabilitat, que apareix en el text de Thomason i que a casa nostra ha aplicat Mireia Galindo (2006).

20171124_123334

Referències

Galindo, Mireia (2006): Les llengües a l’hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de Primària a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Accessible a: http://www.tdx.cat/handle/10803/1681

Lamuela, Xavier i Josep Murgades (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema

Payrató, Lluís (1985): La interferència lingüística: comentaris i exemples català-castellà. Barcelona: Curial

Thomason, Sarah (2008): «Social and linguistic factors as predictors of contact-induced change». Journal of Language Contact 2, núm. 1: 42–56. Accessible a: http://booksandjournals.brillonline.com/docserver/18774091/v2n1_splitsection4.pdf

Thomason, Sarah i Terrence Kaufman (1988): Language Contact, Creolization, and Genetic Linguistics. Oakland, CA: University of California Press

Winford, Donald (2003): An introduction to contact linguistics. Malden, MA/Oxford: Wiley-Blackwell

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s