«Llengües i pertinença a Catalunya: Perspectives no catalanoparlants», amb Marina Massaguer

El passat divendres 20 d’octubre a les 12h va tenir lloc la segona sessió del curs 2017/2018 del «Seminari de sociolingüística i política lingüística» del CUSC-UB. Marina Massaguer, doctoranda de la Universitat Oberta de Catalunya, va presentar-nos alguns resultats de la seua recerca doctoral en curs, que aborda els posicionaments dels no catalanoparlants a Catalunya en relació a les categories disponibles socialment que connecten llengua, identitat etnocultural i estatus socioeconòmic, i les maneres com aquests perfils de parlant articulen (o no) un sentit de lligam i pertinença a Catalunya.

20171020_120440

La presentació va arrancar amb algunes dades demolingüístiques de context. D’acord amb les estadístiques, un 41% dels residents a Catalunya no hi han nascut: un 21,9% ho han fet en altres territoris de l’Estat i fins a un 19,1% són nascuts fora de l’Estat espanyol. En el conjunt de la població, 8 de cada 10 habitants saben parlar català, però el percentatge de persones que no el parlen com a llengua habitual arriba fins a un 56% del total.

Tot seguit, Massaguer va explicitar els criteris amb què havia operativitzat la noció de «no catalanoparlant», a partir de la pròpia identificació dels participants (en el moment mateix d’acceptar de prendre-hi part, ja que els objectius de la recerca eren explícits), i del fet que no parlen en català quan se’ls hi adrecen (un aspecte que també es va poder comprovar en el moment de reclutar els informants) o que només ho fan de manera molt ocasional. Tot i això, bona part dels participants estan familiaritzats amb el català (alguns fins i tot s’han escolaritzat en el model de conjunció en català) i, en ocasions, alguns n’activen diferents destreses (per exemple, molts disposen de comprensió oral i escrita, i alguns hi escriuen de vegades).

Abans d’abordar l’anàlisi de dades, Massaguer va ressenyar algunes recerques recents que han afrontat la imbricació entre llengua i categoritzacions socials a Catalunya, com ara Woolard i Frekko (2013), que apunten que la dualitat entre «catalans» i «castellans» hauria anat perdent força i que s’estaria produint un canvi en la manera de conceptualitzar la relació entre identitat i llengua a Catalunya, des d’un èmfasi en els orígens o els límits entre grups a una idea de creixement i d’«esdevenir», a la identitat entesa com un «projecte del jo». En una línia similar, Pujolar i Gonzàlez (2013) sostenen que cada vegada més la tria lingüística recolza en factors contextuals, i parlen en relació amb això d’un procés de «desetnicització» de les tries; i Woolard argumenta que «not everyone who embraces Catalan identity has embraced the language, or viceversa» (2016: 303). La ponent va matisar que, tot i aquest esquema és generalment vàlid per a donar compte de les experiències dels no catalanoparlants amb origen a la resta de l’Estat, no sembla que funcione gaire bé quan s’aborden les experiències dels nascuts a l’estranger. En aquest sentit, el seu projecte de tesi incorpora les vivències i els discursos de tots dos grups, amb un corpus provisional de 14 entrevistes semiestructurades amb persones d’origen espanyol («espanyols») i 22 entrevistes amb persones nascudes a l’estranger («internacionals»).

La presentació va concentrar-se, en primer lloc, en els participants «espanyols». Entre aquests, un primer perfil és el de les persones arribades a cavall dels anys 60 i 70 del segle XX, provinents d’estrats socials modestos, que experimenten trajectòries de mobilitat social ascendent molt acusades i que presenten posicions més procatalanes i un major sentiment de pertinença a Catalunya. Un segon perfil el representen persones que arriben també durant el Franquisme però que ho fan amb un major capital simbòlic (per exemple, és el cas de funcionaris o fills de militars), i que relaten un procés de descapitalització que s’inicia amb el restabliment de la Generalitat i la competició entre dues «hegemonies» oposades. Amb el temps, el capital lingüístic i simbòlic de què disposaven ha perdut valor, però tot i això no s’han proposat adquirir el català. En aquest grup es detecten posicions menys favorables a la llengua catalana i un menor sentiment de pertinença a Catalunya. Un tercer perfil estaria format per persones arribades durant els anys 80 i 90 en posicions altament capitalitzades (alts funcionaris o professions liberals) i que, en conseqüència, no perceben cap necessitat de capitalitzar-se via l’adquisició i l’ús social de la llengua catalana. Un últim grup, finalment, el representen persones ja nascudes a Catalunya i escolaritzades en el model de conjunció en català. Aquests parlants, més joves, perceben que mantenir el castellà quan se’ls adrecen en català sol interpretar-se com una posició marcada (sovint dona lloc a preguntes sobre el seu origen, per exemple), cosa que en ocasions els situa en la necessitat de qüestionar-se sobre la seua identitat.

Les línies de discurs més destacades per al grup dels «espanyols» apunten, d’una banda, que el fet de parlar català no és una condició necessària per a ser o per a sentir-se català i, de l’altra, que els catalanoparlants i els castellanoparlants estan socialment barrejats: des del seu punt de vista, la llengua no estableix límits o fronteres molt marcats entre grups. Els participants són capaços d’identificar grups en què predominen el català o el castellà, respectivament, però sostenen que la formació d’aquests grups sembla més dependent de la classe social (conceptualitzada en termes dels «cercles» en què es mouen les persones) que de l’origen o la llengua inicial. En aquest sentit, coincideixen que les diferents trajectòries de capitalització simbòlica tenen una influència clara en el sentiment de pertinença i en el posicionament envers la llengua catalana, de la mateixa manera que la poden tenir els diferents projectes de vida o la disponibilitat (o no) de xarxes de relacions amb catalanoparlants (en el cas de la parella i la família de la parella, de les amistats o de l’escola dels fills, entre altres). A més, els participants solen acusar una certa manca d’alternatives a la catalanitat «hegemònica», i Massaguer apuntava que podria ser oportú repensar el concepte de catalanitat per a incorporar les experiències d’aquests parlants.

La majoria dels participants representen aquests processos com a resultat de les tries i les trajectòries personals i rebutgen presentar-se com a integrants d’un grup definit en termes etnolingüístics, i en els seus discursos es detecta un esforç de desconflictivització i despolitització de la qüestió lingüística. Amb tot, i a pesar que en un pla explícit del discurs s’hi nega (o si més no es qüestiona) l’adequació de les categoritzacions socials de base lingüística, aquestes categories continuen presents de manera subtil. En aquest sentit, sembla que l’ús del català continua actuant com una marca de classe social i introdueix una distinció significativa entre els castellanoparlants familiars que el parlen, més capitalitzats, i els que no ho fan.

La recta final de la presentació va abordar les experiències i els discursos dels participants «internacionals», que contrasten vivament amb els dels «espanyols». En aquest cas, la relació entre llengua i identitat a Catalunya es percep com una qüestió de límits marcats: en la visió dels «internacionals», a Catalunya els grups socials es defineixen sobre la base de la llengua. A més, perceben que els catalanoparlants estan més capitalitzats des d’un punt de vista econòmic, cultural, social i simbòlic, i els seus discursos lliguen de manera molt més explícita les categories de base etnolingüística amb les de classe social. S’hi detecta, doncs, un cert reforçament del paradigma sociolingüístic «tradicional», amb referències a la presència de dos grups clarament delimitats i la percepció que el català només pertany als seus parlants nadius.

Bona part dels «internacionals» desconeixia la realitat sociolingüística de Catalunya abans d’arribar-hi: les seues expectatives recolzaven en el marc ideològic de l’Estat-nació («yo venía a España»), i és majoritàriament a partir d’aquest marc que «filtren» i interpreten les seues experiències lingüístiques a Catalunya. Des d’aquesta perspectiva, alguns participants sostenen que el català pot ser una font de divisió social, i interpreten la realitat sociolingüística en termes d’un conflicte polític i lingüístic davant del qual adopten una posició «neutral». La majoria percep la llengua catalana com una «frontera», com un límit que els impedeix accedir a cercles «locals», que es representen com a «tancats», i afirmen que amb una sola llengua (és a dir, amb el castellà) ho tindrien més fàcil. Tanmateix, els seus discursos manifesten una certa ambivalència, perquè presenten l’ús del català com un factor d’exclusió i, alhora, de potencial inclusió. En efecte, hi ha expats que no se senten benvinguts en un grup quan s’hi fa ús del català i que ho perceben com a excloent, però també es detecten casos de «mudes ideològiques» quan algun d’aquests parlants aconsegueix incorporar-se a un grup catalanoparlant.

En general, aquests participants no desenvolupen un sentiment de pertinença a Catalunya: «whatever happens, I’m always gonna be a guiri», afirma un d’ells. Alguns sí que desenvolupen un cert lligam amb Barcelona però continuen sentint-se en els llimbs, amb la sensació de no acabar-hi de pertànyer. La majoria percep que aprendre i activar l’ús del català és una condició sine qua non per a «sentir-se català», però tot i això no senten que el català sigui una llengua per a ells: el fet que un estranger parle català el perceben com una posició marcada. A més, en general no se senten atrets pels grups catalanoparlants, ni perceben una necessitat de conèixer i emprar el català en el seu dia a dia (a pesar que, quan en moments puntuals el necessiten, el necessiten molt: per exemple en classes a la universitat, en entrevistes de feina o en reunions a l’escola dels fills). Amb tot, hi ha alguns participants que sí que estan interessats a «creuar» la frontera i que se senten atrets per cercles catalanoparlants. En aquest cas, el problema rau en les dificultats per a accedir i mobilitzar el català en la interacció, a causa de les normes d’ús restrictives i de la interposició del castellà quan els catalanoparlants s’adrecen a «forasters» (cf. Pujolar 2010).

Referències

Pujolar, Joan (2010): «Immigration and language education in Catalonia: Between national and social agendas». Linguistics and Education 21 (229-243). https://doi.org/10.1016/j.linged.2009.10.004

Pujolar, Joan i Isaac Gonzàlez (2013): «Linguistic ‘mudes’ and the de-ethnicization of language choice in Catalonia». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism 16 (2) (138-152). http://dx.doi.org/10.1080/13670050.2012.720664

Woolard, Kathryn A. (2016): Singular and Plural. Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia. Oxford: Oxford University Press

Woolard, Kahryn A. i Susan E. Frekko (2013): «Catalan in the twenty-first century: romantic publics and cosmopolitan communities». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism 16 (2) (129-137). http://dx.doi.org/10.1080/13670050.2012.720663

El seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB se celebra amb una periodicitat mensual i alterna presentacions de recerca en curs amb comentari de lectures. Les activitats són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat, i s’aniran anunciant de manera periòdica. Si voleu rebre tota la informació al correu electrònic, subscriviu-vos al blog.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s