Natxo Sorolla sobre la substitució lingüística a propòsit de ‘Minority Languages and Group Identity’

Divendres 13 de gener va tenir lloc la primera sessió de l’any 2017 del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. Natxo Sorolla (URV i Xarxa CRUSCAT-IEC) hi va comentar el llibre Minority Languages and Group Identity. Cases and Categories, de John Edwards (St Francis Xavier University, Nova Scotia), publicat l’any 2010 per John Benjamins. La presentació es va concentrar en el model que proposa l’autor per a analitzar els processos de substitució lingüística, un aspecte central de la tesi doctoral de Sorolla, defensada el 2016.

16114468_1804856539781215_3082858666298441089_n

Sorolla va començar presentant John Edwards, psicòleg de formació i professor en universitats britàniques i del Canadà, i va proposar un seguit d’etiquetes que ajudaven a situar les coordenades dels seus plantejaments: economicista i sociocèntric, en la mesura que emfasitza les dinàmiques socials i econòmiques a l’hora d’explicar la substitució lingüística; conflictivista, ja que concep el contacte de llengües com un fenomen inestable i que tendeix al desplaçament d’una de les llengües en joc; materialista, perquè situa en un pla secundari els factors ideològics que solen concórrer en el manteniment o la substitució lingüístics; i no intervencionista, ja que qüestiona tant l’oportunitat com la capacitat d’intervenció política sobre aquests fenòmens. Segons el presentador, Minority Languages and Group Identity motiva la reflexió i convida a qüestionar-se algunes de les idees habituals sobre els processos de substitució lingüística. Sorolla va dedicar la primera part de la presentació a l’anàlisi de les etapes i els factors de la substitució d’acord amb Edwards, i la segona part al procés de modernització que sol estar a la base de la substitució.

Etapes i factors de la substitució lingüística

En el camp dels plantejaments generals, Edwards comença emfasitzant l’existència d’un lligam estret entre llengua i identitat. Si hi ha discussions –sovint acalorades– sobre els fenòmens lingüístics és perquè, més enllà de la seua funció instrumental i comunicativa, en molts contextos la llengua es concep com una part fonamental de la identitat grupal. L’autor critica la noció de la mort de la llengua, que dóna a entendre que la llengua és una entitat amb vida pròpia, quan en realitat qui protagonitza el canvi lingüístic són els membres de la comunitat de parla. Seguint les formulacions fishmanianes (Fishman 1991, 2001) situa el trencament de la transmissió intergeneracional com l’autèntic punt d’inflexió i la via més habitual cap a la substitució lingüística, però destaca que aquesta qüestió no es pot analitzar de manera aïllada de la resta d’àmbits socials.

L’autor destaca que la substitució lingüística és un procés pràcticament irreversible: només es pot contrarestar si canvien les condicions socioeconòmiques que indueixen els parlants a canviar a la llengua majoritària. En aquest sentit, l’autor sosté que sense canvis de matriu socioeconòmica les actituds lingüístiques i els factors ideològics tenen un impacte molt reduït en la restauració de les llengües. De fet, els casos de les llengües cèltiques a les illes britàniques –i en especial el cas irlandès– il·lustren com les actituds positives cap a les llengües minoritzades són perfectament compatibles amb una restricció continuada dels seus usos. Així doncs, per a Edwards els factors estructurals i materials poden –i solen–condicionar la substitució a pesar de les actituds.

Sorolla va llistar alguns dels símptomes i factors de substitució que Edwards incorpora al seu model. En primer lloc dos factors comuns a la immensa majoria d’aproximacions al fenomen: l’edat –hi ha substitució quan la llengua només és predominant en les generacions grans i no hi ha transmissió intergeneracional– i la ruralitat. En segon lloc, el bilingüisme, que per a Edwards sol ser temporal i donar pas al monolingüisme en la llengua dominant –tot i que, puntualitzava Sorolla, el bilingüisme és una causa necessària però no suficient de la substitució. Edwards considera que la distribució funcional dels usos en situacions de diglòssia és difícilment estable, especialment en situacions de desigualtat –social, econòmica, política– entre els parlants. En tercer lloc, la seua aproximació destaca la importància dels factors socials: per a Edwards el declivi lingüístic és només un símptoma més de l’assimilació al grup majoritari, per tant és poc probable que les mesures de promoció centrades exclusivament en la llengua tinguen èxit. En quart lloc, Edwards posa el dit a la nafra quan assenyala que sovint només una minoria dins del grup minoritari és favorable a la revitalització, i que de vegades aquesta minoria –especialment quan es tracta d’acadèmics– ni tan sols forma part del grup en qüestió. En cinqué lloc l’autor defensa la necessitat de diferenciar els parlants patrimonials i els neoparlants, que l’han d’aprendre de bell nou.

Edwards també sosté que els aspectes culturals i simbòlics de l’etnicitat sovint perviuen a pesar de la substitució lingüística i continuen impulsant el manteniment de la cohesió grupal. En seté lloc l’autor destaca l’ambivalència del paper dels mitjans de comunicació, que poden representar les llengües minoritàries però més aviat serveixen com a canal d’influència de la llengua dominant. En vuitena posició Sorolla va destacar la concepció que té Edwards del canvi lingüístic com a dinàmica històrica i la idea que les motivacions i les necessitats pràctiques són les que, al remat, condicionen les decisions lingüístiques de la majoria de la població. Finalment, l’autor fa una distinció entre el valor comunicatiu i el valor simbòlic de les llengües: si bé per als parlants de llengües majoritàries les dues vessants conviuen en la mateixa llengua, sovint les llengües minoritzades sobreviuen en el terreny dels usos simbòlics, que perviuen després de la substitució dels usos comunicatius (aquesta oposició guarda un cert paral·lelisme amb la distinció entre autenticitat i anonimat que vam tenir l’oportunitat de discutir amb Kathryn Woolard en una sessió del seminari el passat novembre).

La modernització en els processos de substitució lingüística

El marc teòric que proposa Edwards per a analitzar els processos de substitució fa molt d’èmfasi en els aspectes socials i econòmics que impulsen el canvi, en línia amb Dorian (1981) o Gal (1979). Aquestes autores han estudiat la substitució de l’irlandès i de l’hongarès en una comunitat rural d’Àustria, respectivament, en el procés de canvi de societats agrícoles a societats industrials. Una transició en què concorren molts canvis que contribueixen conjuntament a l’homogeneïtzació cultural: urbanització, secularització, centralització… Les autores destaquen que, en contra de la percepció comuna, l’homogeneïtat del sistema educatiu no és la causa primera de la substitució: l’escola actua més bé de manera indirecta, promovent les aspiracions urbanes i modernes vehiculades mitjançant la llengua expansiva, a la qual proporcionen accés. El procés de modernització i urbanització provoca a més el trencament de les xarxes d’amistat i matrimonials, que sustentaven prèviament el manteniment lingüístic. Els projectes de restauració –en el cas que s’arriben a formular– són lents i solen arribar tard, quan els parlants patrimonials ja no constitueixen l’elit social. En aquest sentit, Greene (1981) ha emfasitzat que la principal dificultat per a la revernacularització de l’irlandès ha estat la falta d’una comunitat de parla concentrada, moderna i urbana, una mancança que no han pogut suplir les iniciatives de revitalització promogudes des del poder polític.

impact_27_hb

L’anàlisi dels “casos excepcionals” –com ara, per a Edwards, el del basc o el del català a Catalunya– torna a posar sobre la taula la importància dels factors socioeconòmics per a explicar les dinàmiques de manteniment i substitució. L’autor destaca que l’excepcionalitat del català no deriva de la possessió d’un cert poder regional-autonòmic, una condició necessària però no suficient. Per a Edwards l’element determinant és que el català s’ha associat a una població autòctona que ha liderat el procés d’industrialització a l’Estat, i que s’ha erigit tot al llarg del segle XX com un contrapoder local al poder central.

La vinculació estreta entre modernització i substitució fa que, d’acord amb Edwards, entre teòrics i activistes de la revitalització es trobe sovint una certa aversió a la modernització. Cal preguntar-se, però, si un “retorn a les arrels” assegura per se la recuperació de l’espai de la llengua minoritzada. Aquesta proposta obviaria que les dinàmiques sociolingüístiques són un reflex del desig de mobilitat social i de millora de les condicions de vida. Encara que es pogués evitar –o revertir– el procés de modernització, una comunitat hipotètica que preservés la seua llengua per aquesta via es veuria obligada a competir amb veïns econòmicament més poderosos i tècnicament més desenvolupats, amb efectes probablement similars a mitjà o llarg termini.

Finalment, Sorolla ha descrit el posicionament d’Edwards envers la intervenció sobre els processos de substitució. L’autor critica obertament els arguments essencialistes d’un cert “ecologisme lingüístic”, que defensa la diversitat lingüística com un bé en si mateix. Per a Edwards, la intervenció sobre la llengua ha de formar part d’una estratègia social àmplia que transforme els fonaments socials, econòmics i polítics que condicionen el declivi de la llengua minoritària: una autèntica revolució que, d’acord amb l’autor, en molts casos no resulta desitjable a ulls dels parlants. Sorolla destacava en aquest punt una pregunta que sura en la lectura: com es pot conjugar la modernització i el manteniment de les llengües minoritzades? Edwards no hi respon però sí que explicita el seu posicionament cap a la planificació lingüística formal, que té poca capacitat d’influència enfront de les grans forces de la urbanizació, la modernització i la mobilitat que caracteritzen el món contemporani.

En el debat amb els assistents van emergir algunes crítiques als plantejaments d’Edwards, com ara el “nacionalisme banal” que li fa passar desapercebut que les coses són com són però no necessàriament com haurien de ser: el curs de la història hauria pogut ser diferent amb una alteració de les circumstàncies. Edwards no només dóna per fet que el canvi és inexorable sinó que en certs moments el seu plantejament esborra (Irvine i Gal 2000) les causes de les desigualtats entre parlants que són a la base dels processos de substitució. Alguns assistents també consideraven que l’autor subestima la capacitat d’intervenció des dels poders públics i és excessivament estructuralista: l’agentivitat dels individus no sembla comptar-hi. El procés de modernització i les circumstàncies econòmiques influeixen l’establiment o la minorització de les llengües, però no ho fan de manera independent del poder de l’Estat, les polítiques i l’oficialitat lingüística, etc. També és simptomàtic que l’autor no reconega una via “autocentrada” cap a la modernitat a partir del principi d’autodeterminació: les úniques possibilitats recognoscibles en l’anàlisi d’Edwards són el manteniment amb endarreriment social i econòmic –i doncs, una alta probabilitat d’encongiment i a la llarga desaparició del grup a partir de la fugida i l’assimilació a la societat majoritària d’una part dels seus membres– o la incorporació completa a la societat matriu a través de la substitució lingüística.

El seminari del CUSC-UB se celebra amb una periodicitat mensual i alterna presentacions de recerca en curs amb comentari de lectures. En l’edició 2016/2017, les sessions de lectura se centren en les aportacions centrals a la filosofia de les polítiques lingüístiques, i s’hi comentaran les aportacions d’autors com Will Kymlicka, John Edwards, Philippe Van Parijs o Alan Patten, entre altres. Les activitats són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat (sociolingüística, política lingüística, dret lingüístic, lingüística aplicada, etc.), i s’aniran anunciant de manera periòdica en aquest blog. Si voleu rebre tota la informació al correu electrònic, podeu subscriure-us al blog o contactar aflorsmas ( at ) gmail.com.

Referències

Dorian, Nancy C. (1981). Language Death. The Life Cycle of a Scottish Gaelic Dialect. University of Philadelphia Press

Fishman, J. A. (1991). Reversing language shift: Theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages. Multilingual Matters.

Fishman, J. A. (ed.). (2001). Can threatened languages be saved?: reversing language shift, revisited: a 21st century perspective. Multilingual Matters.

Gal, S. (1979). Language shift: Social determinants of linguistic change in bilingual Austria. Academic Press.

Greene, D. (1981). The Atlantic Group: Neo-Celtic and Faroese. Minority languages today, 1-9

Irvine, J. T.; Gal. S. (2000). ‘Language ideology and linguistic differentiation’. Regimes of Language: Ideologies, Polities, and Identities. School of American Research Press
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s