Carles Múrcia i l’estandardització de l’amazic

img-20161214-wa0006El passat dimecres 14 de desembre va tenir lloc la quarta sessió del curs 2016/2017 del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. En aquesta ocasió Carles Múrcia (UB) va conduir un seminari sobre el model d’estandardització composicional i plural aplicat a l’amazic. Múrcia va estudiar filologia clàssica a la UB i més endavant s’hi va doctorar amb una tesi sobre La llengua amaziga a l’antiguitat a partir de les fonts gregues i llatines (2010). En l’endemig havia ampliat la seua formació en amazigologia a París (2004) i en lingüística afroasiàtica a Colònia (2005). Darrerament ha treballar al voltant de l’estandardització de la llengua amaziga i hi ha consagrat un diccionari, de publicació recent, en col·laboració amb el poeta i novel·lista Salem Zenia: el Diccionari Amazic-Català / Català-Amazic (Llibres de l’Índex, 2016).

L’amazic és una llengua de la família afroasiàtica i a pesar de la dispersió territorial (vegeu el mapa) és relativament homogènia. Les varietats pertanyents al diasistema septentrional tenen un grau molt alt d’intel·ligibilitat. El bloc oriental, en canvi, és més heterogeni i inclou els dialectes oasites, parlats en oasis d’Algèria i Líbia, alguns dels quals extingits. Els dialectes tuaregs, parlats per poblacions nòmades, també són força homogenis malgrat l’enorme territori que cobreixen. El mapa permet constatar que es tracta d’un àmbit immens i discontinu, però cal tenir en compte que és un espai tradicionalment connectat per rutes de caravanes, diferents festivals, etc. En qualsevol cas, no es pot perdre de vista que l’amazic es parla en tres ecosistemes diferents; en àrees amb densitats de població molt variades; que està en contacte amb llengües de famílies molt distants; i que en l’àmbit amazic s’hi produeix una simbiosi entre poblacions nòmades i sedentàries, amb una economia molt diversificada: ramaders, comerciants… Tot plegat fa de l’amazic un cas singular, possiblement únic.

mapa_amazic

Distribució territorial dels dialectes de l’amazic (font: tamazight.calija.com).

En el seminari va repassar els criteris amb què havien elaborat el diccionari, que només té en compte el diasistema septentrional, partint d’un model d’estandardització composicional i plural. Aquesta proposta la va formular per primer cop Carles Castellanos (UAB) en una tesi doctoral de 1997, i contrasta amb els models unitari (un sol estàndard homogeni i referencial per a totes les varietats), independent (tants estàndards com dialectes, sense varietat comuna o supradialectal) o polinòmic (normes bàsiques en relació a l’ortografia i la gramàtica però molt poca intervenció, basat en les experiències del sard o el cors). Castellanos proposa aquest model composicional i plural per a l’amazic atenent a l’estructura social i els trets antropològics, històrics i culturals dels grups amazigòfons, repartits en 10 estats diferents i que tot i compartir certs trets culturals també presenten idiosincràsies notables. Fins ara, les temptatives estandarditzadores han partit d’una perspectiva polinòmica al Marroc i d’un model independent a la Cabília, on hi ha hagut poca reflexió sobre la integració de les diferents varietats. El model composicional i plural resulta bastant compatible amb el model polinòmic impulsat al Marroc, on el diccionari de Múrcia i Zenia ha estat força ben rebut.

Múrcia va defensar que “la intervenció més eficaç és la menys intervencionista possible”. No es tracta d’“ensenyar a parlar” o de restituir la llengua a un passat “pur” o “incontaminat” d’elements exògens: des del seu punt de vista, només cal neutralitzar les influències que no permeten un desenvolupament genuí de la llengua. A la Cabília, en canvi, es treballa des d’una perspectiva més purista i que connecta l’estandardització de l’amazic amb la lluita antiarabista. Per a fer front a la qüestió de la interferència, Múrcia i Zenia treballen a partir d’una distinció entre “manlleus additius” i “substitutius”. Els primers designen elements nous sense denominació genuïna i entren al diccionari estàndard sense problemes. En canvi, proposen evitar els manlleus de tipus substitutiu, incorporats a la llengua arrel de la situació de desequilibri sociolingüístic. Encara hi afegeixen un tercer tipus, els “manlleus expansius”, que designen realitats no tradicionals (lèxic relacionat amb mitjans de comunicació, tecnologia, etc.). La distinció entre manlleus additius i expansius es basa en el caràcter planificat, in vitro, dels segons.

Un segon criteri a l’hora de confeccionar el diccionari està lligat amb la força centrípeta o centrífuga dels elements que incorpora o rebutja l’estàndard. Hi ha elements que contribueixen a la convergència dialectal: lèxic genuí compartit, innovacions a partir de lèxic genuí o manlleus comuns (per exemple, els manlleus de l’àrab i del francés són força compartits entre dialectes). A més, Múrcia va observar que tot i les reticències cap al lèxic manllevat de l’àrab bona part d’aquest lèxic és en realitat manllevat del persa, l’accadi, l’arameu… L’àrab ha actuat en aquest sentit com a llengua mitjancera i ha obert el nord d’Àfrica al món oriental: eliminar tots aquests elements, sosté Múrcia, seria anar en contra de la història de la llengua i del caràcter obert de la cultura amaziga. Quant als elements centrífugs, es tracta de formes neològiques (apreses a l’escola però no dites tradicionalment), creacions particulars de cada dialecte i finalment manlleus dels dialectes tuaregs cap a altres varietats (es considera que són les varietats menys influïdes per l’àrab i s’hi ha recorregut sovint amb l’objectiu de “depurar” la llengua d’arabismes). Tots aquests elements comporten un cert risc d’opacitat i de desidentificació dels parlants, i un dels principis clau del model que proposen és evitar al màxim la diferenciació entre estàndard i dialectes per a conjurar aquest risc de desidentificació. A més, es tracta d’evitar l’establiment d’una distribució diglòssica de les varietats que és tan característica de l’àrab, amb la distinció entre àrab clàssic (fus·ha) i el Dàrija i la resta de varietats col·loquials.

Múrcia també va explicar que un dels principals obstacles a salvar havia estat la diferenciació entre varietats zenates i no zenates, a dins mateix del bloc septentrional. Fins ara, les propostes d’estàndard es basaven en dialectes no zenates i els parlants zenates (per exemple, els rifenys) s’hi sentien poc identificats. En el diccionari miren de resoldre-ho introduint el concepte de marcatge (habitual per exemple en els diccionaris de la llengua anglesa, que incorporen les marques BE/AE, British English/American English). Així, quan una forma és compartida de manera consistent pels diferents dialectes zenates l’han incorporada al diccionari afegint-hi una marca de varietat: és per exemple el cas de ‘fetge’ (tasa / ZNT tsa) o ‘mà’ (afus / ZNT fus). En canvi, les formes idiosincràtiques del rifeny o d’altres varietats zenates queden excloses de l’estàndard. En una perspectiva de futur, i seguint amb aquesta noció de marcatge, va apuntar que caldria redactar un diccionari estàndard del conjunt del diasistema septentrional que s’hauria de desenvolupar, més endavant, en quatre diccionaris complementaris per a cadascun dels grans dialectes. Aquests diccionaris contindrien tot el fons lèxic comú més les particularitats del taixelhit, tot el fons lèxic comú més les particularitats del tamazight, etc. Així, cada parlant disposaria d’un diccionari de referència per a la seua varietat, i això podria facilitar la identificació amb l’estàndard en els estadis inicials.

Com a conclusió, Múrcia va sostenir que només s’ha d’intervenir sobre els elements que dificulten el desenvolupament robust i genuí de la llengua, que és encara creativa a partir dels seus propis recursos: “ens hem de contenir de crear productes de laboratori”, va defensar. Va recordar que, a més de genuí, l’estàndard promogut ha de ser útil al conjunt dels parlants: no pot limitar-se als cercles militants. “Els parlants han de tornar a prendre el control de la llengua i l’han de poder utilitzar en totes les situacions, en les tradicionals i en les noves”, va assegurar. A més, va defensar la necessitat de disposar d’una bona teoria per a poder afrontar de manera consistent i sistemàtica els problemes que havien anat sorgint en la redacció del diccionari. Segons Múrcia, el seu pla teòric inicial s’ha anat polint amb el temps, l’han posat a prova i se n’han sortit raonablement bé. La implementació d’aquesta proposta serà més complicada, però, des del punt de vista polític. L’amazic és oficial al Marroc i recentment també ha estat reconegut com a oficial a Algèria (sense un pla de promoció coherent, però), però és encara molt difícil treballar de manera conjunta més enllà de les respectives fronteres estatals. Múrcia i Zenia ho han pogut fer des de Catalunya estant, però les possibilitats (i el finançament) per a treballar en iniciatives d’estandardització transfronterera són encara molt limitats.

El seminari del CUSC-UB se celebra amb una periodicitat mensual i alterna presentacions de recerca en curs amb comentari de lectures. Les activitats són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat (sociolingüística, política lingüística, dret lingüístic, lingüística aplicada, etc.), i s’aniran anunciant de manera periòdica en aquest blog. Si voleu rebre tota la informació al correu electrònic, podeu subscriure-us al blog o contactar aflorsmas ( at ) gmail.com.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s