Elvira Riera comenta ‘Linguistic Justice’ de Philippe Van Parijs al seminari del CUSC-UB

El passat divendres 18 de novembre va tenir lloc la tercera sessió del curs 2016/2017 del Seminari de Sociolingüística i Política Lingüística del CUSC-UB. En aquesta ocasió Elvira Riera (UPF) va conduir un seminari al voltant de Linguistic Justice for Europe and for the World (Oxford University Press, 2011), de Philippe Van Parijs; d’aquesta manera completàvem la introducció a les propostes de l’autor que havíem iniciat al setembre. A més, la participació de Riera resultava del tot escaient, ja que recentment ha defensat una tesi doctoral que tracta precisament la noció de justícia lingüística: “Why Language(s) Matter to People. A theoretical and comparative approach to linguistic justice in western democracies. The case of mixed societies”.

cam005701

Com va remarcar la ponent, l’autor és conegut bàsicament per la seua teorització de la renda bàsica universal i com un dels principals exponents del liberalisme igualitari. Van Parijs és un filòsof activista i és per això que Linguistic Justice… és un llibre deliberadament provocatiu. Riera va situar el llibre en el marc del liberalisme igualitari, que tracta de conjugar els valors de llibertat i de justícia. Aquest corrent interpreta la llibertat com el dret a l’autonomia personal, sense ingerències de l’Estat. Defensen que l’estat ha de ser neutral, des d’una perspectiva de no intervenció que ha evolucionat recentment cap a la idea d’imparcialitat. De la seua banda, la justícia consistiria a protegir l’autonomia de l’individu però garantint la igualtat d’oportunitats i el dret de tria, a partir de la idea d’equitat. Aquesta visió de la justícia es va aplicar primer a l’economia i no va ser fins a meitat dels 90 que alguns filòsofs canadencs com Charles Taylor o Will Kymlicka van començar a aplicar-la a la gestió de les llengües i les cultures en estats plurinacionals.

Des del punt de vista del liberalisme igualitari (i doncs de Van Parijs) les relacions entre la justícia i el fet lingüístic es contemplen a través de dos prismes complementaris. Vistes com a instruments de comunicació, cal garantir un accés igualitari a les llengües per a assegurar la igualtat d’oportunitats i afavorir la participació democràtica i l’eficiència. Des d’aquesta perspectiva, es parla de “justícia distributiva” i es defensa la importància de disposar de llengües comunes i/o llengües franques. Per contra, quan les contemplem com a marcadors identitaris apareixen dos nous arguments per a defensar, en aquest cas, les llengües nacionals i les minoritzades. En primer lloc, la idea que per a poder triar lliurement les persones necessitem un context cultural que tinga ple sentit per a nosaltres. En segon lloc, la idea que el respecte cap a la llengua que parlem és bàsic per a la nostra autoestima i autorespecte. És en aquest sentit que es planteja un principi d’“igual respecte”.

En aquest marc, el propòsit del llibre de Van Parijs és detallar un marc normatiu (és a dir, que estableix què és just i què no ho és) suficientment robust per a servir de base a les polítiques públiques. A grans trets, proposa combinar la democratització accelerada de la competència en anglès amb la protecció territorial d’un gran nombre de llengües. El model que proposa l’autor intenta equilibrar els principis de justícia distributiva i igual respecte sense perdre de vista les tendències comunicatives en contextos multilingües, que l’autor analitza a partir de la dinàmica maxi-min (vegeu-ne una descripció en aquest apunt). Van Parijs defensa la democratització de l’anglès per raons morals i d’eficiència, però alerta que comporta un cert risc per a la resta de llengües per l’efecte de la dinàmica maxi-min sobre els processos d’aprenentatge individual (la probabilitat de fer servir l’anglès afavoreix la percepció d’utilitat i permet augmentar-ne la competència) i d’ús lingüístic grupal (en grups multilingües l’ús s’orienta a la mínima exclusió d’individus amb el mínim esforç grupal, i doncs a l’ús de la llengua franca).

En aquest sentit, l’expansió de l’anglès és positiva però pot generar tres tipus d’injustícies. En primer lloc, cal tenir en compte que la llengua és un bé comú, un sistema compartit per una comunitat. Si hi ha una comunitat que creix a expenses d’una altra, tots els costos recauen en els que no en són parlants nadius (en aquest cas, sobre els no anglòfons). En segon lloc, no hem de perdre de vista que la llengua és un recurs productiu i que en conseqüència la diferència d’habilitats lingüístiques pot jugar en contra de la igualtat d’oportunitats. Finalment, no hem d’oblidar que la llengua és una font d’autoestima, i que privilegiar l’anglès per sobre de les altres llengües pot generar una disparitat d’estima.

Com es poden resoldre, aquestes injustícies? Per a la qüestió de la llengua com a bé comú Van Parijs proposa l’aplicació de sistemes de justícia cooperativa, com una “taxa lingüística” als Estats anglòfons perquè financen l’aprenentatge de l’anglès o la gratuïtat dels productes culturals en aquesta llengua. Per a la qüestió de la justícia distributiva i la desigualtat d’oportunitats proposa accelerar la difusió del coneixement de l’anglès, a partir de les polítiques educatives i la prohibició del doblatge. Per contra, la qüestió de la llengua com a font d’autoestima no es pot ventilar a partir de l’extensió de l’anglès, i és en aquest punt que Van Parijs proposa la creació de règims territorials. Cada comunitat lingüística hauria de tenir dret a imposar la seva llengua en l’educació i la comunicació pública, aplicant un principi de separació territorial i assegurant d’aquesta manera que cada llengua és dominant en un territori determinat. Aquests règims tenen l’avantatge que inhibeixen les actituds colonials i equilibren l’expectativa d’ús entre parlants de diferents L1; permeten protegir el patrimoni lingüístic en què els parlants tenen un interès legítim (per contra, si no hi tenen interès no hi ha cap obligació de protegir-lo) i defensar els parlants de la convergència sistemàtica cap a les llengües més fortes (el que l’autor anomena Llei de Laponce o kindness-driven agony de les llengües); i finalment proporcionen a cada llengua local la funció més alta en l’esfera pública: “every tongue a queen … or at least a princess”, diu pensant en casos com el de Catalunya. La decisió sobre l’establiment d’un règim territorial s’ha de poder prendre a l’escala més favorable per a la llengua més dèbil i s’ha de basar en una avaluació realista dels costos i beneficis. La legitimitat d’aquests règims no es basa en criteris identitaris o de “lleialtat als ancestres”, sinó en aquest procés de decisió democràtica.

Fins a quin punt aquesta proposta és compatible amb el multilingüisme? En principi, l’establiment d’un règim territorial no està renyida amb la presència d’altres llengües al territori, sempre que la llengua territorial siga compartida per tothom d’una manera sostenible. En aquest sentit, han d’existir mesures coercitives suficients per a garantir que la dinàmica maxi-min siga favorable per a la llengua oficial. La cosa es complica quan es tracta de protegir diverses llengües, una demanda probable en territoris amb una heterogeneïtat profunda i en què dos o més grups s’identifiquen amb les seues llengües amb suficient intensitat per a reclamar la paritat d’estima que els règims territorials volen garantir. En aquests casos, l’autor proposa dues alternatives: una fórmula disjuntiva, que no respon als principis de justícia perquè no protegeix prou la llengua dèbil; i una fórmula conjuntiva, que busca assegurar la competència de tota la població en les diferents llengües. Van Parijs posa com a exemples Catalunya i Luxemburg, amb oficialitat d’una llengua parlada àmpliament per la població però aprenentatge d’una mateix llengua franca. Una condició necessària per a la viabilitat d’aquests models és l’escolarització obligatòria en la llengua més dèbil, amb aprenentatge de la llengua més forta tant en les etapes finals d’escolarització com sobretot en “immersió” fora de l’escola.

Finalment, Van Parijs avalua quin impacte tindria la seua proposta sobre la diversitat lingüística global. L’autor reconeix que la promoció de l’anglès com a llengua franca juga en contra de la diversitat. En canvi, sosté que els règims de territorialitat lingüística que proposa, si bé disminueixen la diversitat lingüística intraterritorial, des d’un punt de vista interlocal contribueixen a protegir (algunes) llengües i a preservar (una part de) la diversitat lingüística. En qualsevol cas, no hem de perdre de vista que Van Parijs no considera un problema moral la pèrdua de diversitat lingüística.

En el tram final del seminari Riera va comentar algunes crítiques a la proposta de Van Parijs recollides en un número especial de la revista Critical Review of International Social and Political Philosophy editat per Helder De Schutter i David Robichaud. En primer lloc, els autors li critiquen la seua visió sobre l’anglès com a llengua franca global: d’una banda, perquè no té prou en compte que l’anglès no és una llengua monolítica sinó més aviat una multiplicitat de varietats lingüístiques, l’ús diferencial de les quals reprodueix les desigualtats entre parlants; de l’altra, perquè l’expansió de l’ús de l’anglès no resol per se les desigualtats. Van Parijs es defensa observant que, si bé les desigualtats continuaran existint, s’aniran difuminant a mesura que se’n democratitze la competència. També li critiquen la proposta de territorialitat lingüística: defensen que només és justa en contextos ja territorialitzats de facto, que només afavoreix les majories nacionals i que en contextos multilingües pot ser millor apostar per models plurilingües matisats. A més, alguns autors sostenen que el sentiment de manca de respecte i el principi de paritat d’estima no són prou consistents per a justificar demandes raonables i distingir quines llengües s’han de protegir i quines no: només la democràcia i el dret d’autodeterminació poden fonamentar-ho. Van Parijs respon que la democràcia és només instrumental i que ha d’estar al servei de la justícia, que és el que realment compta. Alhora, l’autor rebutja el dret d’autodeterminació, que no considera un principi de justícia vàlid. Van Parijs sosté que tenir una llengua no dóna dret a l’autodeterminació, però que segurament disposar d’un règim de territorialitat lingüística sí que contribueix a l’autodeterminació.

A tall de conclusió, Riera va destacar que la publicació de Linguistic Justice for Europe and for the World ha representat un revulsiu per al debat lingüístic entre teòrics i filòsofs polítics. Va defensar que l’ideal dicotòmic en què es basa el llibre (anglès com a llengua franca i llengües territorials) té pros i contres però en general és de difícil aplicació sobre el terreny. En la visió de Riera, la proposta es ressent de la barreja de diferents nivells territorials (global-europeu, estatal i subestatal), que en complica la interpretació i obliga l’autor a modular i matisar tant l’aplicació de la territorialitat que aquest principi acaba resultant poc operatiu.

El seminari del CUSC-UB se celebra amb una periodicitat mensual i alterna presentacions de recerca en curs amb comentari de lectures. Les activitats són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat (sociolingüística, política lingüística, dret lingüístic, lingüística aplicada, etc.), i s’aniran anunciant de manera periòdica en aquest blog. Si voleu rebre tota la informació al correu electrònic, podeu subscriure-us al blog o contactar aflorsmas ( at ) gmail.com.

Advertisements

One thought on “Elvira Riera comenta ‘Linguistic Justice’ de Philippe Van Parijs al seminari del CUSC-UB

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s