Kathryn Woolard comenta ‘Singular and Plural’ al seminari del CUSC-UB

Dimecres 16 de novembre del 2016, a les 12h a la Sala Gabriel Oliver de la Facultat de Filologia de la UB, vam tenir l’honor i el plaer de rebre Kathryn A. Woolard en una sessió extraordinària del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. Doctora en Antropologia per la Universitat de Califòrnia a Berkeley, Woolard és en l’actualitat professora de la Universitat de Califòrnia a San Diego i una de les principals referències en la sociolingüística i l’antropologia lingüística d’àmbit internacional pel que fa a l’anàlisi dels fenòmens de contacte de llengües, la gestió dels límits etnolingüístics en la interacció i les actituds i ideologies lingüístiques a Catalunya. La seva dedicació de més de tres dècades a aquesta qüestió li ha valgut recentment el Premi Internacional Ramon Llull, amb motiu del qual ha visitat Andorra i Barcelona aquests dies.

16-11-16-13-18-36-308_deco

El seminari es va estructurar com una sessió de preguntes i respostes al voltant de la seva última publicació, Singluar and Plural. Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia (Oxford University Press, 2016). En el llibre, Woolard revisa i actualitza les seues reflexions sobre el cas català i les incardina en la seua teorització de les ideologies lingüístiques com a camp de recerca, l’altre vessant pel qual és reconeguda en l’àmbit internacional. Hi analitza els debats públics sobre les llengües i les experiències lingüístiques quotidianes des del prisma de les ideologies de l’anonimat, l’autenticitat i el naturalisme lingüístics, que han servit històricament com a bases de la legitimació i l’autoritat de les llengües i els seus parlants. Tot seguit reproduïm l’estimulant i enriquidora conversa que va tenir lloc entre la ponent i els assistents al seminari.

Avel·lí Flors-Mas (UOC i CUSC-UB): Per a trencar el gel, i tenint en compte que segurament les anirem esmentant ara i adés però potser algun dels assistents no hi està familiaritzat, m’agradaria que fessis quatre pinzellades sobre què vols dir quan parles d’ideologies de l’autenticitat i l’anonimat.

Kathryn Woolard: Quan parlo d’autenticitat faig referència a la ideologia segons la qual les llengües deriven el seu poder, dret d’ús i en general la seva importància del fet que expressen sense mediació l’ésser interior d’una persona, d’una societat o d’un territori. En constitueix l’essència, una idea molt lligada al Romanticisme. Per contra, l’anonimat fa referència a la idea que una llengua pertany a tothom però alhora a ningú en particular, que és oberta i accessible. Les llengües anònimes no sonen com una veu particular sinó com una “veu d’enlloc”, i en conseqüència les pot fer servir tothom i es poden parlar pertot. En el marc de l’anonimat s’interpreta que la llengua té una funció bàsicament comunicativa i referencial i per tant proporciona un accés directe a les idees i serveix de base per al debat i la deliberació públiques. En el marc de l’autenticitat, en canvi, les llengües serveixen bàsicament per a expressar la identitat.

Aquesta contraposició entre autenticitat i anonimat prové d’un llibre que vaig editar juntament amb Susan Gal, en què vam convidar diferents antropòlegs lingüístics a reflexionar sobre l’anàlisi de l’espai públic que proposa Jürgen Habermas. La noció d’anonimat és molt present en l’obra de Habermas: ell parla de la necessitat d’assolir una perspectiva que no sigui de ningú en particular sinó de tothom alhora a través de la deliberació en l’àgora pública. Aquesta visió es complementa amb el treball de Susan Gal sobre les ideologies i els processos de diferenciació sociolingüística. Vam concebre l’oposició entre anonimat i autenticitat com un heurístic que ens serveix per a analitzar les diferents fonts de legitimitat i poder lingüístics i com evolucionen històricament. A partir del segle XVIII, en les societats modernes de matriu europea hi conviuen totes dues bases: hi ha llengües que es conceptualitzen com a anònimes i llengües que es conceptualitzen com a autèntiques. No vull dir que no hi hagi llengües que es legitimen sobre altres bases. En qualsevol cas, aquesta distinció m’ha resultat útil a l’hora de conceptualitzar la relació entre el català i el castellà a Catalunya, i especialment en els últims temps, quan a Espanya han començat a emergir discursos sobre el castellà com a “llengua comuna”. Dic que em resulten útils però sóc conscient que no capten la veritat: hi ha altres maneres de veure-ho. A més, les posicions del català i el castellà en relació a aquestes ideologies no són estàtiques, i tinc la percepció que estan canviant.

També voldria plantejar una reflexió més general sobre les ideologies lingüístiques, que hem d’entendre de manera diferent de les ideologies polítiques, més explícites i estructurades. Quan parlo d’ideologies lingüístiques parlo sobretot de nocions implícites i incorporades en el comportament dels parlants, i doncs més relacionades amb conceptes com doxa o habitus de Bourdieu. Així doncs, en la majoria de casos no es tracta d’idees conscients, explícites i articulades en forma de discursos sobre què són i com han de funcionar les llengües en la societat, tot i que en ocasions també són això.

Xavier Vila (UB): Enhorabona pel llibre, que veig menys tenyit de nacionalisme banal del que ho sol estar la literatura nord-americana i del nord d’Europa sobre les llengües minoritzades. Realment, la ideologia de l’Estat-nació està tan instal·lada que és difícil adonar-se de la seva existència fins al moment que s’entra en una situació de conflicte. Jo volia fer-te una pregunta i un comentari. Diria que, en el discurs, les idees d’autenticitat i anonimat apareixen més sovint juntes que no separades, i a més diria que s’imbriquen amb altres oposicions. Per exemple, la distinció entre pride i profit que proposen Alexandre Duchêne i Monica Heller, o d’altres de més tradicionals com local i supralocal, o cosmopolita. Fins a quin punt penses que se superposen o són compatibles? En segon lloc, volia plantejar una reflexió sobre la “desetnificació” del català, que sovint has identificat com un factor positiu a l’hora d’estendre’n els usos públics. Em pregunto, un cop despullades d’autenticitat local (territorial, històrica…), quin motiu hi ha per a preferir alguna llengua en concret sobre les altres? Crec que aquesta dificultat es pot començar a percebre, per exemple, amb l’adopció ja no només del castellà sinó també de l’anglès per al treball de certes institucions a Catalunya.

KW: Primer en relació a la pregunta, cal tenir en compte que cap de les terminologies proposades capta la veritat. A mi em resultava útil el ressò d’aquestes paraules, perquè volia capturar com sonen les llengües a les oïdes dels parlants. Anonimat i autenticitat ho capturaven millor. Per exemple, autèntic és com sona l’altre, i jo no puc adoptar la seva llengua perquè aleshores deixaria de ser jo. En qualsevol cas, cal tenir en compte que quan parlem d’ideologies estem parlant en realitat de complexos ideològics: la idea d’autenticitat que hem heretat del Romanticisme porta inclosa la noció de llengua local, i l’anonimat la idea de llengua universal, supralocal. No hi ha cap dificultat a combinar aquestes idees. Amb el pride i el profit la qüestió es complica. Normalment l’orgull s’identifica amb l’autenticitat, però de vegades l’autenticitat més que a l’orgull condueix a la vergonya de posseir una veu tan degradada, tan minoritzada, al dolor de veure que la teva parla es representa com una versió defectuosa de la llengua. De totes formes, Heller i Duchêne tampoc no estan proposant d’identificar l’orgull amb l’autenticitat, a pesar que coincideixin una part dels complexos ideològics. La idea de benefici és encara més complexa. El que destaquen aquests autors és que les relacions entre l’orgull i el benefici són canviants: en ocasions s’han situat en oposició mútua i, en canvi, ara veiem com el benefici s’apropia l’orgull. Aquesta idea de mercantilització és una part del joc de legitimació de les llengües, però només una part. I diria que no incorpora la idea que les llengües poden percebre’s com a “veus d’enlloc”, un matís que és important i no vull deixar de banda. A més, crec que l’anàlisi de la interacció entre pride i profit resulta interessant, però correm el perill de perdre de vista que les llengües ja ens han arribat capitalitzades: almenys des de la invenció de la impremta hi ha mercantilització de la llengua. Els fenòmens que observem ara no són nous del tot, i no hem de banalitzar la història d’aquesta mercantilització.

I sobre el comentari, és cert que existeix una certa paradoxa en la qüestió de la desetnificació. En qualsevol cas, en condicions històriques diferents canvia el “càlcul” dels aspectes que convé emfasitzar més o menys, en funció de les necessitats del moment. És clar que tant les llengües “massa ètniques” com les “massa no-ètniques” poden no funcionar, però això sempre és dependent dels moments històrics, de l’estructura social, etc. En els primers moments de l’autonomia vaig defensar la necessitat de desetnificar la llengua si se’n volia incrementar l’ús públic. Potser si ens trobem en un altre moment cal tornar a repensar-ho. En tot cas, al llibre hi parlo de l’emergència d’una ideologia alternativa al naturalisme sociolingüístic, que consisteix a repensar l’autenticitat com a “projecte”. Una ideologia que ha estat present a Catalunya durant tot el segle XX, però amb més o menys èmfasi en funció dels moments històrics. Aquesta ideologia no implica abandonar l’autenticitat sinó reconceptualitzar-la. I crec que és positiu que se sàpiga d’on vénen les llengües, perquè com diu Albert Branchadell és molt complicat que coexisteixin dues llengües anònimes en un sol territori.

16-11-16-12-09-12-743_deco

Joan Costa (UPF): Jo treballo sobretot en el camp de l’estandardització i m’heu fet pensar com s’hi poden relacionar aquestes ideologies de l’autenticitat i l’anonimat. Tenim notícia del cas cors, en què l’estàndard que s’havia intentat promoure en un primer moment havia provocat un cert rebuig perquè era percebut com a “artificial”. També és aplicable al cas català, en què potser en una primera fase calia descastellanitzar el català per dotar-lo d’autenticitat, però més endavant necessita sonar més anònim en alguns camps. També volia demanar-vos un aclariment sobre la noció d’autoritat, si l’enteneu només en un sentit d’autoritat legal o més aviat com a autoritat moral.

KW: Faig referència sobretot a una noció d’autoritat moral, a nivell personal però també de l’Estat. La legitimitat legal és important per a l’Estat, però sense legitimitat moral la cosa no funciona. Volia referir-me a la legitimitat moral que confereix el privilegi de parlar –i que se t’escolti. Quant al cas del cors, que conec bàsicament a través de l’obra d’Alexandra Jaffe, es va entendre que l’autenticitat era important per als parlants i l’estandardització s’ha basat en la idea de poder fer servir i gaudir de les diferents varietats lingüístiques. Unes idees molt influïdes pels sociolingüistes i en clara oposició a la ideologia de l’anonimat: no volien promoure una sola veu autoritativa que sonés com una veu d’enlloc. L’alternativa que hi van trobar va ser l’establiment d’un model de llengua institucional que respectés i preservés la variació.

Albert Bastardas (UB): En primer lloc, m’agradaria saber què entens per “naturalisme”. I en segon lloc, volia fer un aclariment sobre la qüestió de l’anonimat i autenticitat. Sóc del parer que l’anonimat és sempre de qui té el poder. En el cas de les llengües estatals, els seus parlants parlen com respiren: ni ho saben, com ho fan. En canvi, l’autenticitat sempre queda de la banda dels minoritzats. Diria que calen conceptualitzacions alternatives, que abracen altres matisos.

KW: En el món que nosaltres coneixem hi estic d’acord: les llengües d’Estat són banals, anònimes, i les llengües minoritzades s’han de conformar a sonar autèntiques. Però per a mantenir la legitimitat de les llengües, ja siguen llengües establertes o minoritzades, cal treballar-ne les bases discursives. També les llengües estatals ho fan: llegiu un article de El País d’un dia qualsevol i ho veureu. És per això que parlo d’ideologies, perquè estan carregades d’interessos socials, polítics i econòmics. De Catalunya estant es veu clarament que la representació de la llengua de l’Estat com a llengua anònima és una visió interessada, perquè la situació de minorització fa que es vegi més clar. Però en altres contextos cal mostrar que això és efectivament així.

Sobre el naturalisme, es tracta de la idea que aquests diferents valors –d’autenticitat, d’universalitat, etc.– deriven directament, naturalment, de les característiques de les llengües, sense l’actuació dels parlants o els poders establerts. Aquests diferents valors es derivarien directament de les qualitats de la llengua i de la relació que les persones estableixen amb aquestes llengües –per exemple, en el concepte de “llengua materna”. John E. Joseph ha analitzat com la lingüística representa la llengua com un element orgànic, natural. Jo postulo que existeix un subtipus de naturalisme lingüístic, el naturalisme sociolingüístic, una ideologia que la majoria de nosaltres practiquem quotidianament i professionalment. Es tracta d’una idea que ja es troba en Dante, que cito al llibre. Aquest autor defensa que els vernacles són la millor varietat lingüística de totes perquè no cal aprendre-la: ens ve donada, sense esforç. El que ho fa encara més interessant és que en l’obra de Dante ja hi ha present, també, la ideologia de l’anonimat: quan es planteja com ha de ser el vernacle, proposa que ha de ser supralocal, perquè no es correspongui amb cap dels vernacles locals.

El naturalisme implica que les coses ja són com haurien de ser, que ens trobem en el millor estat possible i que tot el que sigui intervenir-hi és interferir en un “procés natural”. Modificar aquest estat natural és trair la comunitat i, en última instància, el nostre “jo real”. En aquest sentit, el naturalisme sol comportar sentiments de culpabilitat o de falta de lleialtat, perquè no ets tu si parles d’una altra manera, perquè parlant en una altra llengua no expresses la teva veritat. Tot això són expressions del naturalisme sociolingüístic. Però aquest ideologia no és universal, no sempre ha estat dominant a tot arreu. Per exemple, a Hawaii existeix la voluntat de recuperar la comunitat i la llengua però no s’hi documenten sentiments de culpa o de vergonya pel fet d’haver-la d’aprendre com a segona llengua. Això contrasta clarament amb Còrsega, on la gent se sent inautèntica per aquest mateix fet. En el cas de Hawaii es fa més èmfasi en la idea de responsabilitzar-se de la recuperació de la llengua. Es tracta d’un nou concepte d’autenticitat, que ja no es basa en una relació natural o d’herència. Un últim exemple: a Indonèsia, per a arribar a ser considerat realment javanès s’ha de dominar una varietat molt artificiosa de la llengua. La parla vernacla ni tan sols es considera una llengua pròpiament: no ets javanés –no ets una persona, en definitiva– fins que, mitjançant un procés de refinament, accedeixes a una varietat artificial. Arribes a ser la persona que ets parlant d’una manera diferent a com has après de petit. Aquesta idea de l’artificialitat com un atribut positiu és molt interessant.

Xavier Vila (UB): No estic d’acord que les llengües amb poder són sempre anònimes. Sense anar més lluny, en castellà es parla de la necessitat d’eliminar “barbarismos”. Penso que l’oposició entre autenticitat i anonimat és un recurs útil, tot i que cal no perdre de vista que en determinats moments i sota determinades condicions se n’emfasitza més l’un o l’altre.

Alexandra (estudiant de Lingüística, UB): Abans estava convençuda que només em podia arribar a identificar realment amb una llengua. Ara, en canvi, m’identifico amb totes les llengües que parlo, i com més les conec més m’hi identifico. Però detecto molt de naturalisme lingüístic entre companyes d’estudis o de feina: hi ha persones que no senten que parlen elles mateixes si no ho fan en la seva primera llengua. Em pregunto si les persones més multilingües relativitzen, potser, aquesta identificació tan forta amb una sola llengua.

KW: Joan Pujolar ha parlat de la “veritat monològica”, una ideologia que provocava un rebuig de l’ús del català entre homes joves castellanoparlants, que estaven convençuts que no s’hi podien expressar directament, sense filtres. Tens raó que aquesta ideologia es troba més sovint entre els monolingües, però això no equival a dir que tots els que aprenen altres llengües adquireixen una perspectiva post-naturalista. Entre els meus informants n’hi ha que són perfectament capaços de parlar català però que continuen sentint que parlar en català és reprimir el seu autèntic jo: “ho puc fer, però no seria jo”. No es tracta d’un canvi automàtic.

Llorenç Comajoan (UVic). Estava pensant en el debat recent sobre els diacrítics i veig que l’anonimat i l’autenticitat poden ser un bon recurs per a analitzar-lo, però també hi veig limitacions. Tendim a veure’ls com dos pols oposats i es tracta més aviat d’un camp discursiu en què apareixen contínuament imbricats. No sé fins a quin punt no estem simplificant la complexitat i parlant massa en general, sense tenir en compte que els parlants que es posicionen en aquest camp discursiu parteixen de posicions diferents en relació a l’edat, el gènere, la classe social, etc.

KW: Hi estic completament d’acord. No s’han de perdre mai de vista les característiques socials dels parlants i les relacions de poder entre ells. En el cas dels discursos dominants, però, sí que es poden detectar traces clares del que he anomenat autenticitat i anonimat. Aquesta distinció té el seu valor si no perdem de vista que es tracta de processos ideològics, no d’una descripció transparent del món. No s’hi pot treballar com si es tractés d’una oposició de blancs i negres.

Vanessa Bretxa (UB). En primer lloc felicitats pel llibre, m’ha agradat molt com està estructurat perquè s’inicia amb el desenvolupament de les idees principals i continua amb una visió de com es concreta això en un nivell macro, dels discursos públics, i en un nivell micro, de la interacció entre els parlants. Queda tot molt ben lligat. També m’ha agradat molt la idea de post-naturalisme, que dota d’agentivitat els individus per a crear el seu propi projecte d’identitat. Aquesta noció, que l’autenticitat resideix no tant en els orígens com en els objectius, es veu clarament en el fenomen dels nous parlants, no només a Catalunya sinó també a Galícia o el País Basc. Volia fer un comentari sobre la desaparició de l’etiqueta “català” i “castellà” com a categories d’identificació entre els adolescents que tu comentes al llibre. A Catalunya ens trobem en un nou escenari en què hi intervenen “nous personatges”, i els adolescents  immigrants que participen en un projecte en què estem treballant ens comenten que, a l’hora de fer tries lingüístiques, parlen “als catalans en català i als castellans en castellà”.

KW: Al grup que vaig estudiar el 2007 hi havien desaparegut, aquestes etiquetes. És molt interessant que hagin reaparegut, encara que en el cas dels autòctons la presència no sigui tan clara.

16-11-16-13-17-54-672_deco

Anuncis

One thought on “Kathryn Woolard comenta ‘Singular and Plural’ al seminari del CUSC-UB

  1. Retroenllaç: Natxo Sorolla sobre la substitució lingüística a propòsit de ‘Minority Languages and Group Identity’ | Blog del seminari del CUSC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s