Makiko Fukuda i les ideologies lingüístiques al Japó

Divendres 21 d’octubre va tenir lloc la segona sessió del curs 2016/2017 del Seminari de Sociolingüística i Política Lingüística del CUSC-UB. En aquesta ocasió Makiko Fukuda, professora del Departament de Traducció i Interpretació i Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB i col·laboradora del CUSC-UB, va oferir-nos una visió panoràmica de les ideologies lingüístiques predominants al Japó i de la seua evolució al llarg dels segles XIX, XX i XXI.

cvrxvn_umaazqm1

Makiko Fukuda durant la presentació.

Com a preàmbul va caracteritzar breument la llengua japonesa, que té uns 127 milions de parlants com a llengua primera, i que fora del Japó compta amb un contingent significatiu de parlants entre els descendents d’immigrants japonesos (Nikkejin) a Hawaii i Sud-Amèrica i encara es parla en antigues colònies com Taiwan, Corea i la República de Palau (on és llengua oficial). Es calcula que al món compta amb uns 4 milions d’aprenents. No hi ha consens a l’hora de classificar-la tipològicament: alguns autors sostenen que es tracta d’una llengua altaica, d’altres la consideren una llengua aïllada, etc. En qualsevol cas, es tracta d’una llengua aglutinant i amb un sistema d’escriptura complex que comprèn dos sil·labaris (hiragana i katakana), un sistema ideogràfic (kanji, d’origen xinés) i l’alfabet llatí (rōmaji), que sovint s’utilitzen en combinació.

Tot seguit va endinsar-se en les ideologies lingüístiques i va estructurar la presentació en tres apartats: el mite del monolingüisme; la representació del japonès com a llengua homogènia; i l’anglès com a sinònim de llengua estrangera i d’internacionalitat.

El mite del monolingüisme. Històricament tancat, és a partir de la Restauració Meiji (1866-1868) que el Japó emprèn mesures de modernització i es consolida com a Estat-nació. Prèviament, la divisió del país en 260 han (territori feudal) i la poca comunicació entre ells havia afavorit la diversitat lingüística interna. Entre els primers passos per a la modernització del país hi figura una planificació lingüística que té per objectiu unificar la llengua nacional i homogeneïtzar la població. En cap moment es qüestiona el rol del japonès com a “única llengua” del Japó, a pesar de l’existència de l’ètnia hainu al nord i de diferents varietats lingüístiques, molt distants del japonès, a les illes Ryūkyū. Durant el segle XIX l’educació és la base per a la difusió de la llengua nacional i de la ideologia del Japó com una realitat monolingüe, monoètnica i monocultural. A partir de la colonització de Corea i Taiwan el Japó ha de reconèixer l’existència de certa diversitat etnolingüística a l’interior de l’Estat que no es plasma, tanmateix, en un reconeixement de la diversitat interna del Japó. Fukuda va introduir alguns dels mots clau en tot aquest procés, entre els quals destaca la noció de kokugo (llengua nacional), un concepte polític que funciona com a sinònim de llengua japonesa i dóna nom a l’assignatura escolar de llengua. El terme més habitual per a referir-se a “llengua materna” (bokokugo) incorpora el concepte de llengua nacional i axiomatitza així la coherència entre Estat, llengua i poble. A més, per a mantenir el caràcter simbòlic i sagrat del kokugo, en el marc del colonialisme es desenvolupa el concepte de nihongo per a referir-se a la llengua ensenyada a estrangers. Cal tenir en compte, finalment, que el japonès no està reconegut com a llengua oficial, un indici més de la naturalització del seu estatus com a llengua única.

El japonès com a llengua homogènia. L’ensenyament de Kokugo ha contribuït sens dubte a unificar el japonès. A més, i a pesar que no existeix un estàndard sancionat per l’Estat pròpiament, actuen de models de referència la varietat de la classe intel·lectual de Tokio i també les emprades en diaris, llibres de text o documents oficials (estàndard escrit) i pels locutors dels telenotícies de la NHK (estàndard oral). En el discurs públic es contrasta la llengua comuna (kyotsugo, “varietat que entén tothom”) i els dialectes (hogen), i tot i la gran difusió de l’estàndard encara se’n poden distingir diferents varietats geogràfiques agrupades en dos grans conjunts: varietats naichi a l’arxipèlag i Ryūkyū a la zona d’Okinawa, molt allunyades de la resta. Alguns dels dialectes, de fet, no són mútuament intel·ligibles. La ponent va explicar com havia anat evolucionant la valoració social dels dialectes al Japó en diferents etapes:

  1. La primera està marcada per l’obligació d’aprendre l’estàndard i la voluntat d’eradicar els dialectes, considerats incorrectes, amb mètodes com la “placa de dialecte” (hōgen-fuda) a les escoles. S’estigmatitza l’ús dels dialectes en determinats contextos o davant d’interlocutors que parlen l’estàndard, però se’n continua fent ús en la comunicació endogrupal. Amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació i l’increment de la mobilitat interna es genera el “complex de dialecte”, un sentiment d’inferioritat i de vergonya per no saber parlar l’estàndard o fer-ho “amb accent”, que és prevalent durant els 60 i 70.
  2. En una segona etapa (final de la II Guerra Mundial i fins als anys 80), l’expansió de llengua comuna i el desenvolupament dels mitjans de comunicació audiovisuals contribueixen al domini de l’estàndard. Encara existeix el “complex de dialecte” però aquestes varietats es comencen a reconceptualitzar com un aspecte valuós de la cultura i la identitat locals que cal preservar, i també com un element que enriqueix la llengua comuna.
  3. Durant els 80 i 90 va desapareixent el “complex de dialecte”: d’una banda, la gent de fora de Tokio ja domina la dimensió fonològica de l’estàndard, i de l’altra les diferències econòmiques entre centre i perifèria comencen a reduir-se. A més, les varietats locals es revaloritzen com a elements autenticadors i com un valor afegit per a la promoció econòmica i turística. Fukuda va mostrar com això es concretava en l’ús d’aquestes varietats (juntament amb l’estàndard) en el paisatge lingüístic de les estacions de tren (senyals de benvinguda i comiat als viatgers). No obstant això, la majoria dels dialectes es fan servir molt poc en la vida quotidiana.
  4. En el tombant de segle els dialectes s’han posat de moda entre els joves, que els perceben com a divertits i kawaii (equivalents aproximats ANG cute, CAS mono). Entre altres símptomes, es constata un increment de publicacions sobre els dialectes; alguns mots dialectals s’insereixen en les converses entre joves (fins i tot quan no tenen aquests dialectes com a llengua primera o territorial); s’incorporen mots del dialecte d’Osaka al japonès general a partir de l’exitosa “comèdia d’Osaka”, etc. Fins i tot es publiquen manuals no acadèmics d’aprenentatge de dialectes, que es mercantilitzen com un atribut atractiu per als joves. Tanmateix, no es tracta tant de “parlar en dialecte” com de recrear els dialectes virtuals (Tanaka 2011), els estereotips que connecten una determinada varietat lingüística amb un tipus de persona (alegre, senzill/de poble, brusc/masculí…), a través de hōgen kosupure (joc de disfresses) en què en compte de robes diferents s’empren els trets dialectals en qüestió.

L’anglès com a sinònim de llengua estrangera/internacionalitat. La circulació del terme Kokusaijin (“persona amb mentalitat internacional, cosmopolita”) com a equivalent d’una persona amb un bon domini de l’anglès, i la pressuposició que les persones amb fenotip occidental o els descendents de parelles mixtes també hi són competents, deixen intuir fins a quin punt l’anglès s’interpreta com a sinònim de llengua estrangera i com a indici d’internacionalitat en el context del Japó. L’alta valoració de l’anglès ha conduït a propostes problemàtiques com la possibilitat d’adoptar-lo com a segona llengua oficial amb l’objectiu d’incrementar-ne el coneixement (proposta inclosa en el document “Les metes del Japó al segle XXI”, de l’any 2000), que va conduir a debats socials intensos. L’anglès s’incorpora a l’ensenyament primari a partir de 2002 i en aquell moment s’argumenta que ser capaç de comunicar-se en anglès és imprescindible per a sobreviure en la globalització i s’identifica l’anglès com a “llengua comuna” internacional. Fukuda va centrar el final de l’exposició en el fenomen dels kikokushijos, els infants japonesos que segueixen les trajectòries de mobilitat laboral dels progenitors, i que en conseqüència s’escolaritzen i socialitzen en altres entorns, però sempre amb l’expectativa de tornar al Japó. En un primer moment, aquestes persones són percebudes com una amenaça per a l’homogeneïtat de la societat japonesa, es considera que tenen un nivell inferior de japonès i són percebuts com a gaijin (estrangers), “japonesos estanys” o “mig japonesos”. Per contra, a partir dels anys 80 esdevenen un nou grup d’elit, un canvi valoratiu afavorit pels canvis en els discursos hegemònics, des de l’èmfasi en la modernització (en què es valora la uniformització, l’homogeneïtat i la lleialtat) a la insistència en la internacionalització (en què es valora l’heterogeneïtat, la creativitat i l’originalitat). En el marc de la globalització, els kikokushijos han esdevingut un emblema d’internacionalitat.

En el torn d’intervenció dels assistents, Emili Boix va preguntar per la minoria d’Okinawa i si hi havia algun tractament escolar de les seues varietats del japonès. Fukuda va explicar que cada vegada hi ha menys joves que hi parlen “dialecte” en la vida quotidiana, que l’ensenyament i la promoció de l’estàndard hi va ser “molt intensiu” i que només se’n manté un cert ús a nivell simbòlic, per exemple en concursos d’oratòria. Rubén Fernàndez va preguntar com s’escriuen els dialectes i la ponent va explicar que normalment en hiragana però de vegades també en katakana. Albert Bastardas va destacar la importància heurística de la comparació de diferents contextos i va defensar el potencial de la sociolingüística en aquest camp; també va argumentar que la presentació de Fukuda oferia lliçons sobre la necessitat d’intervenir sobre les imatges socials de les varietats lingüístiques per a afavorir canvis en la seua valoració. Finalment, Nicola Vaiarello va destacar els nombrosos paral·lelismes amb el cas italià, on després de la imposició d’una llengua comuna i la repressió dels dialectes van començar a aparèixer iniciatives de recuperació d’aquestes varietats a partir dels 70, i va assenyalar la paradoxa que aquestes varietats es comencen a valorar precisament quan ja no es parlen.

El seminari del CUSC-UB se celebra amb una periodicitat mensual i alterna presentacions de recerca en curs amb comentari de lectures. En l’edició 2016/2017, les sessions de lectura se centren en les aportacions centrals a la filosofia de les polítiques lingüístiques, i s’hi comentaran les aportacions d’autors com Will Kymlicka, John Edwards, Philippe Van Parijs o Alan Patten, entre altres. Les activitats són gratuïtes i obertes a investigadors i públic general interessat en la intersecció entre llengua i societat (sociolingüística, política lingüística, dret lingüístic, lingüística aplicada, etc.), i s’aniran anunciant de manera periòdica en aquest blog. Si voleu rebre tota la informació al correu electrònic, podeu subsciure-us al blog o contactar aflorsmas ( at ) gmail.com.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s